Rohilat Afrin, cap de les YPJ: "La nostra existència desafia la ideologia de l'Estat Islàmic, que diu que la guerra és masculina i sagrada"

Al-Hasakah (Kurdistan sirià)El 29 de gener, el govern sirià va anunciar un acord integral amb les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) que suposa un cop dur a l'autonomia que els kurds havien mantingut a l'est del país amb suport dels EUA, escudant-se en la guerra contra l’Estat Islàmic. Rohilat Afrin, comandant de les Unitats de Protecció de la Dona (YPJ) i membre del comandament general de les Forces Democràtiques Sirianes, descriu un procés de negociació marcat per la tensió, la desconfiança i la pressió sobre el terreny.

El 18 de gener hi va haver una reunió important a Irbil [al Kurdistan iraquià] entre les SDF i el govern sirià. Què va passar?

— Quan vam arribar a Irbil, abans fins i tot d’asseure’ns a la taula, ens van informar que havien començat uns enfrontaments a Deir Hafir i Maskanah, a l’est d’Alep, entre les nostres forces i les del govern sirià. Això va marcar totalment l’ambient de la reunió. Nosaltres havíem arribat a un acord: les nostres forces es retirarien i, posteriorment, entrarien les seves. Però aquest calendari no es va respectar. Els combats van començar abans que es completés el procés pactat. Això vol dir que estàvem negociant mentre, al mateix temps, hi havia foc creuat sobre el terreny. No es pot parlar de diàleg real en aquestes condicions. La tensió era evident. Quan vam sortir de la reunió, la situació militar s’havia deteriorat encara més i els punts que s'hi havien tractat havien quedat pràcticament anul·lats pels fets.

I què va passar l’endemà a Damasc?

— El 19 de gener, a Damasc, ens van dir que el que s’havia discutit havia d’entrar en vigor immediatament. No hi havia marge per consultar la nostra societat ni per explicar els termes amb calma. La pressió era clara: o acceptàvem o hi hauria guerra. Davant d’aquesta disjuntiva, vam respondre que no podíem trair el nostre poble. No podíem acceptar una imposició sota amenaça. En aquell moment vam decidir anunciar la guerra i la mobilització general ja estava declarada a Rojava. Si aquell dia haguéssim dit que sí sota pressió, avui probablement no estaríem parlant en aquests termes.

Després d’aquests episodis i dies de conflicte, què representa l’acord del 29 de gener?

— L’acord és el resultat d’una situació molt tensa. No és un acord ideal, però és millor que els escenaris anteriors. Ha obert un espai de negociació formal que abans no existia en aquestes condicions. S’han produït moviments concrets: reposicionament de forces, entrada limitada d’efectius governamentals a Qamishli i Al-Hasakah –Al-Hasakah és l'única província que encara està sota el control de les SDF–, presentació de candidats per a càrrecs administratius. Aquests són els pilars de l’acord. Però la seva implementació és irregular. No totes les decisions han estat confirmades oficialment. I els garants internacionals supervisen però no garanteixen. Això deixa l’acord en una situació vulnerable.

Es pot dir que el setge de Kobane s’ha acabat?

— Un dels objectius inclosos era posar fi al setge de Kobane. Però, a la pràctica, la situació no s’ha resolt del tot. Aquesta contradicció entre el que s’acorda i el que s’executa és el que genera desconfiança.

En quin punt està la integració de les YPJ i YPG [Unitats de Protecció Popular] dins l’exèrcit sirià?

— Encara no hi ha una integració efectiva. Hi ha converses i propostes, però no una estructura definida. El principal problema és que l’exèrcit sirià no preveu espais reals per a unitats femenines amb identitat pròpia. Nosaltres no podem dissoldre tretze anys d’experiència en una estructura que no reconeix la nostra especificitat. No parlem de quantitat. Fins i tot si només existís una brigada femenina reduïda, això seria essencial per mantenir la continuïtat política i simbòlica de les YPJ. La integració és una experiència nova per a totes dues parts. No és només un procés tècnic, és una transformació estructural.

Per què és tan important preservar la identitat de les YPJ?

— Perquè les YPJ no són només una força armada. Representen un canvi social. Quan vam començar, a les acadèmies hi havia vint homes per tres dones. Amb el temps, la presència femenina s'ha anat expandint. No podem oblidar la nostra lluita contra l’Estat Islàmic com a part de la Coalició Internacional. Aquesta trajectòria ens ha donat legitimitat i també responsabilitat.

Hi ha risc real que l’Estat Islàmic es reorganitzi?

— Sí. El buit polític i de seguretat facilita que les seves cèl·lules es reorganitzin. Encara que no controlin territori, continuen actives. Ens preocupa especialment la situació de les presons que han passat a estar controlades pel govern i el camp d’Al-Hawl. Els moviments de familiars i antics membres poden generar noves xarxes. Un ressorgiment no seria només un problema per a nosaltres, sinó per a tota la regió i més enllà.

Per què la violència contra les dones combatents és tan brutal?

— Perquè la nostra existència desafia la seva ideologia. Segons la seva concepció, la guerra és masculina i sagrada. La dona no hi té lloc. La humiliació dels cossos, llençar-los des de la part alta d’edificis, tallar trenes, són actes carregats de simbolisme. No són fets aleatoris; són missatges de venjança. Quan hem demanat explicacions, les respostes deixen veure una mentalitat que vol castigar la dona per haver trencat un ordre imposat.

Hi ha un conflicte real entre kurds i àrabs?

— Hi ha propaganda que intenta crear-lo. A Raqqa hi va haver tensions amb algunes tribus, però no es pot generalitzar. La convivència ha estat possible durant anys dins l’Administració Autònoma [del Nord i Est de Síria]. El problema és la intervenció d’actors externs amb interessos propis. La població civil, kurda i àrab, paga el preu de la inestabilitat.

Se senten traïts pels Estats Units?

— No hem rebut garanties clares per part seva. Hi ha hagut posicionaments que han afavorit una part. Tanmateix, també hi ha hagut veus al Congrés nord-americà que han denunciat crims contra la nostra població i han criticat determinades polítiques diplomàtiques. La política internacional es mou per interessos. Nosaltres hem après que la força principal que tenim és la nostra societat.

Quin futur veu per a Rojava?

— És una etapa difícil, però no necessàriament el final. Pot ser l’inici d’una nova fase. Durant més de tretze anys hem construït estructures d’autogovern i defensa sense suport extern directe. Aquesta experiència no desapareix fàcilment.

Quin paper tindran les dones en la reconstrucció?

— Central. Han estat al front, però també en l’organització social, l’educació i l’administració. Quan avui una nena aixeca el símbol de victòria, ho fa amb consciència. Això indica que el canvi cultural és profund. Poden canviar els governs i les fronteres, però la transformació social que s'ha iniciat és molt difícil d’esborrar.