"Hem deixat de comptar els morts"

Amman, JordàniaJordània té una de les meravelles del món. Qui l’ha visitat pot confirmar que la bellesa de Petra mereix aquest títol pompós. Però a les botigues de souvenirs de l’artèria comercial d’Amman, Rainbow Street, el principal reclam comercial no és aquesta ciutat mil·lenària escarpada enmig de la pedra sinó la bandera palestina. Tasses, imants, moneders, matrícules, clauers i collarets: qualsevol superfície és bona per estampar-hi un tros de lluita i, de passada, embutxacar-se quatre calerons.

En una d’aquestes botigues, Sarafandi, hi ha la Roaa atenent uns clients estrangers.

—Per què teniu tantes coses de Palestina?

—Perquè es venen molt bé. Aquí tothom dona suport a Palestina perquè molts habitants som palestins.

—Tu ets palestina?

—Sí, de Haifa. Ara és Israel.

—Vas néixer allà?

—No, vaig néixer aquí. Però soc palestina. Els meus pares van venir aquí durant la Nakba.

El sentiment de germanor cap a la nació veïna és compartit: més del 50% dels habitants de Jordània tenen origen palestí. Això s’explica per la història imbricada de les dues nacions i per la gran onada de refugiats palestins que Jordània va rebre durant la Nakba el 1948, quan la creació de l’estat d’Israel i l’ocupació de terres palestines va desembocar en un èxode massiu. Molts es van establir en camps a Amman, a l’espera de poder tornar a casa seva. Aquests assentaments, concebuts per viure-hi de manera provisional, es van engreixar amb una segona onada de 700.000 exiliats el 1967, coincidint amb la Guerra dels Sis Dies. Gairebé vuitanta anys després d'haver arribat, 2,5 milions de refugiats segueixen esperant un retorn que sembla impossible.

La Wisam al-Hasanat parla des del camp d’Al-Wehdat, un dels deu camps registrats que hi ha a Jordània, que es va posar en marxa als anys cinquanta. Aquí hi viuen prop de 60.000 refugiats. "Jo soc d’Hebron, i el meu marit de Nablús", diu. Els seus pares van néixer a Cisjordània, però van refugiar-se a Amman després de la Nakba. Ella té la nacionalitat palestina, però va néixer aquí.

L’entrada és imperceptible. Només cal travessar un carrer. Els únics indicadors que permeten sospitar que és dins d’un camp és l’elevada presència de policia, no tan diferent de la que es percep en barris perifèrics de les capitals europees, i la precarietat dels habitatges. Tots els habitants poden entrar i sortir-ne quan volen.

Una espera estancada

Camina segura entre els carrers del camp. Avui hi ha mercat al camp i gent de tota la ciutat s’hi han arribat per comprar-hi. Fruita, verdura, roba, teles... tot és més barat, aquí, explica la Wisam. Als camps, que estan construïts en terres cedides pel govern jordà, les vides són modestes, però es gaudeix d’alguns privilegis: no s’hi paguen impostos. Per això, una caixa de figues que a la ciutat costa 6 dinars jordans, a dins del camp en costa 2.

La provisionalitat ha durat tant que la gent s’hi ha acostumat. El que un dia van ser tendes de campanya són ara edificis de totxana i ciment. Els carrers estan asfaltats i, com si fos una ciutat dins d’una metròpolis, els veïns s’han acabat organitzant per gestionar alguns serveis, com ara la neteja. Excepte la seguretat, que va a càrrec de la policia jordana, la resta –la salut, l’educació i els serveis socials– els proveeix l’UNRWA.

La Janna no para quieta al seient de la sala d’espera del centre d’atenció primària de l’UNRWA d'Al-Wehdat. Té només dos anys i fa cua amb la seva mare, l’Asma, i el seu germà de sis mesos, en Mohammed. L’Asma l’ha portat a la clínica perquè el metge li faci una ullada. S’ha llevat amb un constipat.

Tots els pacients del centre són refugiats palestins registrats. Cada metge en visita entre setanta i vuitanta al dia. La sala és plena de dones amb les seves criatures que fan cua. És el servei de maternitat, que inclou ginecologia i pediatria. Una mica més enllà hi ha els metges de capçalera. Però també hi ha altres serveis més especialitzats.

En un servei finançat per l'Ajuntament de Barcelona, la Maysa Odeh treballa en la detecció precoç de discapacitats entre canalla per intentar "curar-los o fer que tinguin una vida millor". La seva feina consisteix en parlar amb les famílies que, sovint, ho viuen amb vergonya, i convèncer-les per avaluar els seus fills. Després els explora i decideix si cal o no una intervenció mèdica. La majoria dels refugiats del camp no tenen carnet d’identitat. Per això la Maysa creu que no hi ha ningú que parli per a ells a part de l’UNRWA. I ho viu amb molta responsabilitat: "Quan ajudes algú que ho necessita li dius que t’importa. Això et dona confiança i la confiança et dona esperança i això ho fa tot possible".

"Necessitem més medicines, més metges", reivindica Seita Akihiro, director de Salut de l'UNRWA. Visitava Gaza regularment fins que al març Israel va vetar l’entrada a l’organització. "Gaza ha arribat al col·lapse. Ha registrat fam per primera vegada al Pròxim Orient; és inacceptable", denuncia.

"Hem deixat de comptar"

A l’entrada d’una de les seus a Amman de l'organització hi ha un jardí. El Jardí de Gaza, es diu. Hi ha una quinzena d’oliveres plantades. "Al començament de la guerra plantàvem un arbre per a cada familiar mort a Gaza", diu una treballadora. Però ho van deixar de fer. "Hem deixat de comptar", afegeix.

La Wisam també treballa a l’UNRWA, que sempre prioritza que el seu personal siguin refugiats palestins. A més d'una targeta amb l'acreditació, porta una clau penjada al coll. És la clau del retorn, diu.

—Tens l'esperança de tornar a Palestina un dia?

—No és només esperança, n’estem segurs. Tornarem a Palestina. És el que els pares ens han llegat.

La Wisam està decebuda amb la resposta internacional al conflicte. "Europa té un doble estàndard amb la guerra de Gaza", afirma. A Jordània hi ha hagut manifestacions per un alto el foc des de l’inici de la guerra. Cada dissabte es convocaven els manifestants davant de l’ambaixada d’Israel. Però fa uns mesos que ja no n’hi ha. El govern les ha prohibit pels aldarulls que podien provocar.

Això no li sembla gens bé a l’Omar Mashaal, que regenta una altra botiga al Rainbow Street, un tros de carrer més avall que la Roaa. A la porta, hi té la mateixa clau que la Wisam porta penjada del coll. A dins, la botiga és plena de petites banderes palestines i d’objectes amb una síndria, que simbolitzen el suport a Palestina. "Mashaal és també el cognom del líder de Hamàs", diu amb un punt d’orgull. Es refereix a Khaled Mashal, cap del braç polític del grup islamista. No se n’amaga, reivindica que els dona suport.

Els seus pares són de Jerusalem. "Encara hi tenim una casa. Els meus pares no hi poden viure perquè no tenen el permís de residència, però uns amics de la família s’hi van instal·lar per cuidar-la. Si no, els israelians l’haurien tirat a terra", relata. A la pregunta de si pensa que podrà tornar-hi a viure un dia, es limita a respondre: "Free Palestine" [Palestina lliure].