Trenta anys després de l’assassinat de Rabin, com ha canviat Israel?
BarcelonaLa nit del 4 de novembre de 1995 Yitzhak Rabin va ser assassinat a Tel-Aviv. Tres trets van acabar amb l'existència del llavors primer ministre d'Israel. El magnicidi el va cometre Yigal Amir, un jove d’ideologia radical, religiós i nacionalista, que volia trencar la inèrcia dels Acords d'Oslo signats dos anys abans amb els palestins. I sembla clar que Amir va aconseguir el seu objectiu, com podem comprovar trenta anys després.
Aquest cap de setmana, el fill de Rabin, Yuval, que viu totalment apartat de la vida pública en una remota localitat del centre d’Europa com un ciutadà anònim que cuida els seus gossos, ha concedit una llarga entrevista a la televisió per repassar el passat i analitzar el present. Tres dècades després, Yuval continua considerant Benjamin Netanyahu responsable de la mort del seu pare.
Recordem que Netanyahu va guanyar les eleccions immediates del 1996, i que després ha estat el primer ministre que més anys ha servit en el càrrec, més que David Ben-Gurion. Durant la seva llarga trajectòria, Netanyahu ha aconseguit acabar amb l’esperança d’un acord amb els palestins, i ara està impulsant una transformació radical de l’estat i les seves institucions.
Per a molts israelians, l’assassinat de Rabin no és un tema tancat, però cada any que passa són menys els que pensen d’aquesta manera. Deixant de banda les teories de la conspiració que, sense proves definitives, apunten a un assassinat ideat per les clavegueres de l’estat, el tarannà polític de moltíssims israelians ha canviat durant els últims trenta anys.
El moviment laborista que va crear l’Estat d'Israel el 1948 pràcticament ha desaparegut. No ha estat un problema de lideratge, sinó més aviat una transformació general del país, marcada per una tendència cap a l’extrema dreta més religiosa i nacionalista. Aquesta transformació cap a la dreta no és patrimoni exclusiu d’Israel, encara que aquí es pot veure amb molta claredat.
L'esquerra, amb un pes insignificant
L’any passat, el Partit Laborista va fusionar-se amb Metetz, una formació liberal d’esquerres, sota el nom d'Els Demòcrates. Un partit que ho va ser tot per a Israel compta en l'actualitat amb 4 dels 120 escons que hi ha a la Knesset, una representació insignificant i sense cap possibilitat d’operació autònoma al Parlament.
La deriva del laborisme diu molt del llegat de Rabin. Una oposició visceral a Netanyahu és el factor comú de l’oposició israeliana, que certament té possibilitats de desbancar Netanyahu a les urnes, però de cap manera és una oposició d’esquerres. Les formacions d’esquerres són cada vegada més minoritàries i mai podran liderar un govern.
Això és així perquè una bona part de l’oposició és de dretes i ha establert una aliança momentània amb les esquerres per una qüestió personalista contra Netanyahu. Una bona part de l’oposició de dretes només pensa a posar fi a la carrera política de Netanyahu, però no hi ha cap altre motiu que comparteixi amb les esquerres minoritàries.
L’Israel d’avui és completament diferent del de Rabin. És un país molt menys guiat per les qüestions socials, cada dia més materialista, sí, però al mateix temps més religiós i més nacionalista, un país que ha pres consciència que la seva existència pot ser temporal i, per tant, que cal viure-la amb intensitat, també amb intensitat política.
