Comença la contraofensiva ucraïnesa

L’inquietant i cruent episodi ultra i antiputinista de Bélgorod podria semblar un preludi de l’esperada contraofensiva d’Ucraïna a Rússia amb ple suport occidental. Però sembla que el punt de partença de la contraofensiva va ser el 27 d’abril, quan el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va anunciar desacomplexadament que havia lliurat a Kíiv el 98% de l’armament promès. Des de llavors, la contraofensiva ha anat prenent forma i s’ha anat escenificant al llarg del mes de maig, sobretot en clau diplomàtica amb Volodímir Zelenski recorrent Europa fins a ser rebut al G-7 a Hiroshima.

No hi ha faltat coreografia mediàtica, com ara les filtracions al Washington Post de presumptes secrets a la plataforma Discord sobre suposats atacs directes preparats per Ucraïna contra Rússia: ¿alguna connexió amb els fets de Bélgorod? Amb tot, l'escenificació de la contraofensiva més impactant ha estat la intercepció de desenes de míssils russos Kinzhal gràcies a les bateries Patriot en poder de Kíiv. Un potencial bèl·lic que el president dels Estats Units, Joe Biden, es proposa intensificar amb l’enviament d’avions de combat F-16. El primer pas de Biden confirma una operació de gran envergadura que hauria de donar resultats abans d’acostar-se al llindar de la campanya de les presidencials del 2024.

La por i la llibertat 

L’historiador britànic Timothy Garton Ash preveu un estiu i una tardor decisius. Perquè si Occident no assumís el risc que suposa la contraofensiva amb contundència i s’arribés a l’hivern amb un escenari d’empantanegament a Ucraïna, Putin tindria marge per refer-se. I repararia la humiliació d’aquestes setmanes amb els Patriot eliminant els seus míssils, i amb més sancions del G-7, mentre el Consell d’Europa elabora un registre per deixar constància dels seus crims. De vegades, no assumir riscos en nom de la prudència desencadena situacions de perill i d’amenaça, i Timothy Garton Ash gosa fer seves les paraules que Zelenski va adreçar als periodistes Anne Applebaum i Jeff Goldberg: “S’ha de triar entre la llibertat i la por”. I triar entre la llibertat i la por planteja una disjuntiva semblant a la que el món occidental va viure el 1938 quan Hitler s’annexionava territoris. Es va triar la prudència, que en realitat era por emmascarada, i només les amargues derrotes van empènyer Occident a posar-se en mode llibertat.

A Putin, aquest dilema no l’afecta gens perquè a Rússia no n’hi ha, de llibertat. Només molta por. Sí que l’afecten –i Occident n’ha pres nota— les escletxes al seu cercle de poder, que cada vegada més esdevenen esquerdes: ¿n’és un símptoma l’episodi de Bélgorod? Qui sí que n’és una, d’esquerda, és el cap de Wagner, Ievgueni Prigojin, que gosa amenaçar públicament els comandaments militars de Putin. Una seqüència que recorda –ho explica l’historiador Orlando Figes— que en la història russa el poder del tsar, tot i provenir de Déu, ha estat qüestionat quan la noblesa ha vist perillar els seus privilegis. L’enfrontament entre els silovikí –els txequistes de Putin– i els quadres reclutats per buròcrates i oligarques com Prigojin està en la mateixa freqüència de la conjura dels boiars, que al segle XVI va sacsejar el regnat d’Ivan el Terrible. El que passi els pròxims mesos marcarà el desenllaç de la guerra i, també, el destí del règim de Putin.