Catalunya Ràdio i TV3: moltes decisions i poc temps disponible

Per matar una televisió pública, primer cal conduir-la cap a la irrellevància. Si s’aconsegueix que la seva audiència sigui residual, és molt fàcil qüestionar-ne el manteniment: quin sentit té gastar-se diners en una televisió que no mira ningú? En els últims temps, des de l’Estat s’han llançat un seguit d’iniciatives polítiques que -sovint amb aparença de simples actes administratius- han anat minant la capacitat de TV3 i Catalunya Ràdio per tirar endavant uns mitjans competitius. Amb una rèmora de 40 milions d’euros tot just començar l’any, aquest 2018 esclatarà definitivament el model que ha regit la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals els últims anys.

Per entendre el quid del que li passa a la Corporació, val la pena retenir algunes magnituds bàsiques. Com que els pressupostos de la Generalitat estan prorrogats, també ho estan els dels seus mitjans públics. Això vol dir que la CCMA rebrà una aportació ordinària del govern idèntica a la dels tres anys anteriors: 225 milions d’euros. Però un canvi en la llei de l’IVA -en el sentit de les actuacions administratives esmentades abans- farà que, en aquest exercici, hagi de retornar a l’Estat uns 21 milions d’euros en concepte d’aquest impost.

A més, també s’hi han de restar 7 milions d’euros, perquè la Corporació va tancar el 2017 amb dèficit. Com que la llei impedeix a les televisions autonòmiques endeutar-se (cosa que sí que permet a TVE), l’única solució és digerir aquest forat en el pressupost de l’any següent, abans que conclogui el primer trimestre. I encara hi ha un tercer factor. TV3 ha quedat lluny d’assolir els objectius publicitaris que es va marcar per a l’any 2017: dels 70 milions previstos, en va aconseguir 58 (en bona part, i és significatiu, per culpa d’empreses de l’Íbex que van reduir dràsticament la seva contractació habitual). Això vol dir que -assumint que repeteixi els resultats- per al 2018 tindrà també 12 milions menys dels previstos per aquest concepte. En total, doncs, 40 milions menys dels que figuraven en el pressupost del 2017, sumant-hi IVA, dèficit i publicitat.

I és aquí on s’obre una bifurcació o trifurcació, ja que sobre el paper hi ha tres possibles sortides a aquesta crisi. Però totes tres presenten problemes d’aplicació severs.

La primera opció és aconseguir més finançament per a TV3 -que s’endú la part del lleó del pressupost- i Catalunya Ràdio. Al cap i a la fi, no seria el primer cop que el Govern fa una aportació extraordinària, tot i que mai per un import d’aquesta magnitud. D’altra banda, també és cert que la transferència de la Generalitat es va retallar dràsticament a principis de la dècada. Ara es preveuen 225 milions d’euros, però el 2010 la Corporació rebia 334 milions. Si es millorés l’aportació en 40 milions, es tornaria a nivells del 2012. Ara bé, abans caldria tenir un Govern constituït i veure fins a quin punt considera aquesta opció factible. La notícia d’aquesta mateixa setmana segons la qual Montoro retalla 780 milions del finançament de Catalunya fa més difícil que l’executiu català tingui marge econòmic per apartar 40 milions suplementaris per a la CCMA.

Si no es poden augmentar ingressos, aleshores cal incidir en les despeses. I aquí és on comença el drama. La segona opció, doncs, seria retallar en les compres de continguts que la Corporació fa a proveïdors. Aquí hi ha programes, drets esportius, pel·lícules... Tot allò que no es produeix internament a la casa. Però la tisora toca os, aquí, ja que aquest capítol és el que més ha patit les retallades dels últims anys. El 2010, TV3 i Catalunya Ràdio gastaven 149 milions d’euros comprant continguts externs, però la xifra es va reduir fins als 62 milions del 2017, és a dir, un 58% menys.

Carregar sobre aquests 62 milions el gruix dels 40 milions que s’han d’ajustar deixaria la partida sota mínims. I molt probablement perdria el lideratge d’audiència que ha defensat els últims vuit anys, perquè, tot i que TV3 produeix internament molts continguts, la majoria dels grans èxits d’audiència del prime time, de Merlí a Polònia, de Nit i dia a FAQS: Preguntes freqüents, són programes fets conjuntament amb les productores. A més, la Corporació té un mandat parlamentari que l’obliga a ser “motor del sector audiovisual”, cosa que no podria complir si es deixa a gairebé zero la seva capacitat de compra o coproducció. (Aquest mandat, per cert, expirava el febrer del 2017 i tenia un any de pròrroga automàtica. Per tant, a partir del febrer TV3 queda, sobre el paper, deslliurada d’aquesta obligació. Això vol dir que el nou Parlament ha de decidir quina missió li encomana a TV3 pel que fa a la promoció del sector.)

Finalment, la tercera opció hipotètica seria aprimar l’estructura laboral de la Corporació. Els 2.322 treballadors de l’ens van costar, l’any passat, 167 milions d’euros. La xifra és similar als 169 milions de la nòmina del 2011. Aleshores, però, els mitjans de la Generalitat superaven les 2.700 persones contractades. L’aprimament dels ingressos fa que, actualment, el personal suposi el 54% del total del pressupost.

La via de rebaixar la despesa en salaris, però, necessitaria un consens polític poc probable. De fet, l’equip directiu de la CCMA ja va intentar promoure una equiparació de les retribucions dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio amb els de la resta de la funció pública. Però Esquerra no va acabar donant el seu plàcet i la mesura no es va aplicar. Qualsevol intent de reduir aquesta partida toparà segur amb mobilitzacions i vagues del personal de la casa, la qual cosa, cal suposar, els partits polítics intentaran evitar, més encara tenint en compte el període convuls que viu el país. A més, durant tot el 2018 estarà vigent el conveni laboral del personal de la Corporació, de manera que qualsevol actuació hauria de fer-se a través d’un canvi de legislació (com va fer l’Aragó amb el personal dels seus mitjans públics).

Aquests són els tres camins que s’obren, però, evidentment, la solució pot ser mixta. El més probable és que el Govern acabi aportant alguna partida extraordinària, que segueixi havent-hi ajustos en tots els capítols que no afecten directament la pantalla, que es plantegin maneres de reduir el pes de la plantilla -en l’últim procés d’acomiadament pactat el nombre de voluntaris va superar el de les sortides marcades com a objectiu-, que es repensi si l’oferta de canals és l’adequada -es qüestiona la continuïtat d’un Esport3 al qual no es nodreix de programes temàtics, en part perquè no es tenen drets esportius- i, també, alguna retallada en els programes que es compren, ja sigui perquè es renuncia a algun o perquè es renegocia a la baixa la seva factura (però els abaratiments solen passar factura en els resultats).

El temps, en tot cas, juga en contra de TV3 i Catalunya Ràdio. El director de la televisió, Vicent Sanchis, va assegurar en una entrevista aquesta setmana que a partir del juny es quedarien sense diners per poder comprar res. Era un toc d’alerta i una pressió traslladada al futur Parlament, encara per constituir. Ara bé, també TV3 té uns deures pendents importants pel que fa a la seva governança: el març del 2018 hauran caducat els mandats dels sis membres que formen la cúpula directiva. Caldria renovar-los, però això no es farà fins que no es completi la modificació de la llei de la CCMA, que es va emprendre la legislatura anterior. Els treballs de la comissió van decaure i van quedar sense efecte quan es va dissoldre la cambra, però tenint en compte que la correlació de forces és similar, és molt plausible que els nous diputats reprenguin la feina al mateix lloc on la van deixar i que traslladin aviat al ple la nova llei.

S’hi preveien dues novetats principals: la recuperació del consens entre partits per poder nomenar consellers de la Corporació i l’ampliació del nombre de cadires de sis a set per poder acomodar millor el nombre creixent de partits al Parlament. Mentre això no succeeixi, els sis consellers de la CCMA actuals seguiran sent-ho, en funcions. I seguiran a l’espera que la Generalitat fixi el contracte programa de TV3 i Catalunya Ràdio (el document que garanteix quants diners rep la Corporació i què se li demana a canvi).

S’han de prendre moltes decisions i hi ha poc temps disponible. TV3 i Catalunya Ràdio poden començar a transitar, en qualsevol moment, el lent però inexorable camí de la irrellevància.