TELEVISIÓ

Els Mossos a TV3: el que hi ha i el que hi falta

El debat sobre el tractament de la policia a la ficció és tènue a Catalunya

Només dos mesos van separar l'aprovació del Parlament de crear una policia autonòmica i la primera emissió de TV3, el 10 de setembre del 1983. Malgrat l'efemèride conjunta, el desenvolupament de l'un i de l'altre no van anar en paral·lel: si bé la televisió pública va ser un referent a les llars del país des del primer dia, el desplegament dels Mossos d'Esquadra no es va completar fins al 2008. En tots aquests anys de coincidència, i sent una part important del dia a dia dels catalans, les aparicions del cos policial a TV3 han sigut constants però no invasives. Deixant a part els espais informatius, on surten habitualment per raons òbvies, els Mossos d'Esquadra han anat guanyant múscul televisiu a mesura que han augmentat de pes al carrer, i han agafat especial protagonisme en la ficció televisiva i els espais de docu-reality.

No és casualitat que encara avui l'agent més recordat de la ficció catalana sigui el Ramon de les Olives, un dels protagonistes d' El cor de la ciutat (emesa entre el 2000 i el 2009). Del policia que encarnava Ruben Ametllé en va sortir el més semblant a un element pop que mai ha tingut el cos fins a l'aparició d'un policia real amb prou carisma, el major Josep Lluís Trapero. Va ser el primer Mosso amb una destacada quota de pantalla en una sèrie catalana d'èxit i, paradoxalment, no era un policia gens modèlic: abans d'allistar-se al cos acumulava un ampli currículum d'assetjador i maltractador. Tot i la seva militància als Mossos d'Esquadra, acabaria entrant a presó.

Estrena de ficció

Àngels i Sants (2006) no només és recordada per ser la primera minisèrie produïda per TV3 rodada en suport cinematogràfic, sinó que amb ella s'inicia la llista de ficcions pròpies amb agents dels Mossos d'Esquadra de protagonistes principals. Dirigida per Pau Freixas i protagonitzada per Lluís Homar i Mar Regueras, va constar de set episodis i la trama argumental girava al voltant del tràfic de droga. Un cop feta la primera incursió a les llars catalanes, tardaríem uns quants anys a veure la següent ficció televisiva sobre els agents de la policia catalana, Gran Nord (2012). Aquest cop en format de sèrie completa i dues temporades de 13 episodis. La gran diferència respecte a l'anterior era que aquí el cos ja estava plenament inserit en la societat del país, un cop culminada l'última fase del desplegament de la policia catalana al Camp de Tarragona i a les Terres de l'Ebre. També de producció pròpia, situava una subinspectora dels Mossos d'Esquadra, Anna Obach, interpretada per Aina Clotet, de protagonista principal. Encara que la policia en fos l'element vertebrador, les trames anaven encaminades al dia a dia d'un poble fictici dels Pirineus i l'adaptació d'una persona urbanita en un entorn rural, molt més que a qüestions purament criminals.

L'última creació emesa per TV3 protagonitzada per una agent del cos català és La fossa (2020). Estrenada el mes de febrer passat, és una minisèrie de quatre episodis coproduïts per les corporacions catalana i valenciana en què Nausicaa Bonnín es posava a la pell d'una sergenta dels Mossos d'Esquadra. La seva missió era la de resoldre un assassinat.

L'exemple de fora

Les sèries policíaques són un clàssic de les ficcions televisives dels últims quaranta anys. Aquesta llarga tradició ha permès que la temàtica no només giri al voltant dels crims que resolen els agents i del tipus de vida que porten, sinó que s'hagi pogut obrir a altres angles de visió. S'han fet comèdies de situació paròdiques amb la policia, com Brooklyn Nine-Nine o la recent Angie Tribeca, i també s'ha abordat el seu paper des de perspectives crítiques que qüestionen l'ètica de les seves actuacions. És el cas de les històriques The shield i The wire, o les més pròximes en l'espaitemps, Malaka, coproduïda per Televisió Espanyola, i Antidisturbios, que es va estrenar fa poques setmanes a Movistar+ i ha rebut dures crítiques per part de representants policials. "La sèrie està molt allunyada de la realitat, els policies no som ni agressius ni drogoaddictes", han expressat des del SUP, sindicat majoritari de la policia espanyola.

Aquesta indignació contrasta amb el tractament acrític que, de moment, ha rebut els cos dels Mossos d'Esquadra a les sèries de TV3. La televisió pública encara no ha provat altres gèneres que desmitifiquin, o posin en dubte, el paper i els mètodes policials. Oriol Sala-Patau, cap del departament de ficció i cinema de Televisió de Catalunya, explica que els policies han tingut importància en les ficcions perquè "són un enllaç del que pugui acabar sent una trama", però reconeix que avui dia no s'han plantejat atorgar-los "un protagonisme que potencii virtuts o defectes". 

Sense nous projectes a la vista, el temps dirà quan podrem veure una sitcom sobre els Mossos d'Esquadra o una ficció sobre agents que desnonen famílies sense recursos, des d'un punt de vista modern i amb connexions amb els temps d'avui. Exemples locals en tenim, però fora de les sèries. És el cas d' El rei borni, obra escrita i dirigida per Marc Crehuet que narra el cas d'un mosso d'esquadra antidisturbis que, presumptament, ha buidat l'ull d'un tret a un manifestant amb el qual després coincidirà en un sopar.

Avesats al 'true crime'

L'altre gran espai amb presència del cos policial català han sigut els de docu-reality. Seguint la tendència de programes com Callejeros, els Mossos d'Esquadra van aparèixer a Emergències (2016), docusèrie en què se seguia la feina de bombers, metges, infermeres d'urgència i policies durant el seu dia a dia. En els últims temps també han aparegut recurrentment en un dels espais estrella de TV3, Crims. El programa dirigit per Carles Porta ha donat veu a agents que han ajudat a resoldre alguns dels assassinats més escabrosos de la nostra història recent. Finalment, cal esmentar la seva polèmica participació, en aquest cas de manera indirecta, al Sense ficció. Amb l'emissió del documental Mossos: llums i ombres, TV3 va rebre dures crítiques del sindicat majoritari del cos, que va considerar que el documental tenia "biaix parcial".