Najwa Nimri: “No m’agrada la violència en cap de les seves formes”

Dilluns s’estrena a Fox TV (22.00 h) una temporada -en principi l’última- de Vis a vis. De fet, pren forma de spin-off i adopta el subtítol El oasis. La Zulema i la Macarena són dues dones lliures. Mentre l’una sembla còmoda en el seu paper d’atracadora, l’altra vol deixar el lumpen. Però cedirà a la pretensió de la seva companya de perpetrar un últim cop: robar una tiara de 20 milions d’euros, la que durà la filla d’un narco el dia del seu casament. Les actrius Itziar Castro, Claudia Riera i Ana María Picchio les acompanyen en aquesta fugida cap endavant. Ho produeix Globomedia, de The Mediapro Studio.

L’ARA parla amb Najwa Nimri perquè doni detalls de com s’acomiada d’un personatge que ha suposat la seva primera (i exitosa) incursió televisiva, seguida després per la també inoblidable inspectora Sierra a La casa de papel.

Els creadors han explicat que, lògicament, la sèrie només tenia sentit si tu i Maggie Civantos us sumàveu al projecte. Què és el que et va fer decidir?

Seguir explorant sobretot la part còmica i gestual i de vestuari. I saber fins on podíem portar la Zulema fora de la presó. Que seguís tenint vida més enllà de la granota groga.

En el primer capítol, al desert d’Almeria, veiem la Zulema emular la Travis de Taxi driver. D’on surt la seva part de follia o agressivitat? I d’on la treus tu per donar vida al personatge?

No és tant follia... A mi em suggereix una cosa descontrolada. La violència és un ressort, al final, un escut. És un mecanisme de defensa après, amb el qual conviu i que ja fa servir amb naturalitat. A diferència dels altres personatges, la seva manera de subsistir no ha sigut seduint o enganyant. Ella feia servir el cap... i la violència. Li surt amb naturalitat.

Evoluciona?

No sé si ho fa, però sí que aprèn. Aprèn alguna cosa d’ella mateixa. Coses que ella ja sabia, d’alguna manera. I aprèn que cal viure fins al final.

En tot cas, ¿quina relació hi tens tu, personalment, amb la violència?

La violència, jo? Soc una persona pacífica, no m’agrada la violència en cap de les seves formes. És un personatge i he hagut d’edificar molt al voltant seu perquè posar-me en la violència no em fes mal personalment, però aquesta és la feina que se suposa que ha de fer un actor.

Més enllà de veure personatges femenins en rols que tradicionalment els representaven homes, ¿hi ha una reivindicació feminista, a Vis a vis? En què canvia la sèrie pel fet que les protagonistes són dones?

En el meu cas, perquè només puc parlar de mi mateixa, vaig començar als 21 anys en una pel·lícula que es deia Salto al vacío. Sortia rapada, amb una pistola i no era gens comú que les dones assumissin rols violents. Però no crec que la violència sigui exclusiva dels homes. Hi ha dones violentes també, esclar. I no és res del que puguem estar orgulloses.

Siguin personatges estàtics com a Quién te cantará, siguin de bèstia engabiada com a Vis a vis, acostumes a interpretar personatges extrems. ¿Creus que és per un cert encasellament o perquè són el tipus de reptes que et motiven prou per acceptar un projecte de cinema o de televisió?

La personalitat és un invent. No crec que ningú es comporti igual amb un gosset, amb el seu fill o amb la seva àvia. Ets el mateix sempre, només que canvies el codi. Partint d’aquesta base, amb molt de treball, coach inclosa, configuro un arquetipus i m’hi cenyeixo.

¿Però et consideres algú de personalitat extrema?

No sé si és important o si val la pena parlar de la meva personalitat, però no crec que ningú extrem pugui fer personatges extrems. Més aviat al contrari. Tothom que em coneix al set sap que soc bastant pallassa i depenent del paper soc bastant intensa. Però quan diuen “talleu”, aprofito de seguida per fer el carallot. [Riu.]

En tot cas, deus ser conscient que projectes una imatge molt forta. ¿Fins a quin punt és natural o és part del teu jo com a artista?

No sé quina imatge projecto, perquè només em projecto a través dels personatges. I no crec que sigui important. Ho dic de veritat! Crec que no he donat prou de la meva vida perquè algú es faci una idea sobre com soc o deixo de ser. De fet, ho veig amb la gent més jove, a la qual li interessa ben poc la meva persona i molt més els meus personatges.

També es percep la imatge d’algú que vol anar per lliure i que intenta evitar les convencions del show business. ¿Desgasta gaire, com a persona i com a artista, pertànyer a la indústria?

Una amiga, un cop, em va dir que si separes la teva sort de la resta, estàs fotuda. I és que jo pertanyo al show business. I m’agrada pertànyer-hi. No és que faci un esforç per ser a fora. És que soc a fora. Només hi soc a dins quan treballo. Desgasta? Això depèn de les personalitats. Hi ha gent que fora de la feina carrega piles i hi ha gent que no. No a tothom desgasta per igual. Però gairebé tothom es queixa, això és cert. A mi, no em dona energia mostrar-me fora d’un set de rodatge, un escenari, un estudi o la composició. El que té a veure amb el voltant d’això... en gaudeixo? Només a vegades.