Lassanya de polèmiques arran del documental de TV3 que vincula l’autor d’El meu avi amb una xarxa de proxenetisme, incloent-hi menors. La família ha denunciat la cadena i critica que no recollís les dues sentències judicials absolutòries que exoneraven Josep Lluís Ortega Monasterio de qualsevol delicte. També que no haguessin contactat amb ells per explicar la seva visió, segons la qual les denúncies van ser una venjança perquè el compositor i militar havia donat suport a una organització clandestina prodemocràtica. Tot plegat ha acabat enterbolint una feinada de treball amb les víctimes i testimonis que van passar pel prostíbul en qüestió que tenia, i té, molt valor informatiu. En aquestes qüestions delicades, aquella última trucada que desafiarà el nostre relat és incòmoda però imprescindible per servir un plat al lector amb tots els elements. Ara, els enemics habituals de TV3 aprofiten aquesta escletxa per tirar per terra el documental en bloc i, de pas, també la cadena, a qui acusen de promoure la cancel·lació de l’havanera veient-hi una mà negra woke.
Sobre si cantar-la o no, el precepte és senzill: cadascú sabrà. La relació entre artista i obra és personal. És tan lícit que algú no vulgui escoltar-la o que un músic no vulgui interpretar-la com que sí que ho faci. Massa sovint aquests gestos de cancel·lació tenen més a veure amb afartar la pròpia consciència que no amb resoldre res (més encara quan la persona en qüestió ja és morta i, per tant, no hi ha el dilema d’estar enriquint-lo). El meu avi és una cançó colonialista que ha rebut el favor del catalanisme per raons discutibles. Ara, és un temacle. I si la gent se l’ha fet seva, treure-la d’un programa d’havaneres contribueix zero a solucionar el problema de l’explotació sexual. És simple postureig de clic.
