El cas '60 minutes', més enllà del deliri de Trump

Trump ha demanat que li retirin la llicència a la CBS i que tanquin el veterà programa 60 minutes —en antena des del 1968; alguna cosa deuen haver fet bé— per l’entrevista que li van fer a Kamala Harris durant la campanya. És llàstima que els tics dictatorials del president americà i les peticions maximalistes el desqualifiquin automàticament, perquè el fons de la seva queixa podria ser objecte d’un debat deontològic interessant. Diu Trump que el programa li va arreglar a la sala de muntatge una declaració de la candidata sobre Israel. Es veu que durant la promoció de l’entrevista es va mostrar un fragment en què Harris responia erràticament. Quan es va emetre la peça, en canvi, la referència al tema va estar ben articulada i els moments de vacil·lació es van convertir en metafòrics encenalls descartats a la taula de muntatge. 

Què faries, lector? L’opció de mantenir la resposta a raig, però imperfecta, recull la incapacitat de Harris d’oferir una declaració sòlida sobre l'assumpte i evidencia els equilibris dialèctics per fer enfadar el mínim de gent. L’alternativa de remuntar la resposta captura millor el seu posicionament. Amb l’opció A, l’avaluem a ella. Amb l’opció B, avaluem la seva proposta política. A mi totes dues opcions em semblen vàlides i és el responsable de l’entrevista qui ha de decidir quin dels dos camins emprendre. Trump, no cal dir-ho, encarna la pitjor política emocional i és irònic que reclami la cita original de Harris, tenint en compte que els seus discursos estan plens de sense sentits i connexions absurdes nivell Rajoy Prèmium. Però sap que a ell això no el penalitza: qui va dir que podria disparar gent a la Cinquena Avinguda sense perdre cap vot no es desvelarà ara per unes frases incoherents. Ara bé, té clar que a la seva rival li passaria factura. I aquesta asimetria temo que explica el moment històric en el qual estem.