A quant cotitza, sis anys després, l’U d’Octubre?

Quin capital polític se li atorga a l’1-O? A la premsa catalana, la xifra (imaginària) és molt variable. Tant l’ARA com El Punt Avui ho converteixen en primera notícia de portada amb titulars que insuflen força al moviment: “L’independentisme reivindica l’1-O i insisteix en un referèndum” i “Un 1-O reivindicatiu”. Altres diaris són bastant més tebis. El Periódico, per exemple, no inclou foto de la concentració i el titular és “4.500 persones assisteixen a l’aniversari de l’1-O, segons la Guàrdia Urbana”. La xifra destrempa, esclar. El rotatiu gironí, en canvi, mostra una imatge generosa en assistents i diu que la plaça Catalunya “s’omple a vessar”. No són pas incompatibles, les dues afirmacions, però és obvi que amaren la moral de sensacions ben diferents. Paradoxalment, o no, la manifestació ocupa més espai a La Razón, ni que sigui perquè ho utilitzen per atiar la por: “Aragonès promet «fermesa» amb el referèndum”. Una por de caganius, perquè després no poden evitar incloure també el recompte de manifestants segons la Guàrdia Urbana i, esclar, després dels centenars de milers dels 11-S, la xifra empal·lideix. Dit això, si fossin 4.500 persones en un 12-O aleshores es menjaria mitja portada i es parlaria de gernació, de marea, de carrers desbordats.

Bé!

Una cosa poc habitual a la portada d’El Mundo, avui: hi ha vuit firmes i totes vuit són firmes de dones. Malgrat les múltiples discriminacions per resoldre –algunes d’específiques de l’àmbit periodístic– a poc a poc s’avança i es comença a fer visible que l’amplíssima proporció femenina a les facultats de periodisme aconsegueix nodrir no només les galeres de la redacció, sinó també els llocs d’honor. Un brindis per quan portades així siguin prou freqüents per no cridar l’atenció.