Desfent nusos: persones i no pacients
TV3 està dedicant la setmana a la sensibilització sobre la salut mental que culminarà amb La Marató. Dimarts el documental del Sense ficció se centrava en set nois i noies que han patit o pateixen algun trastorn d’aquestes característiques. El plantejament narratiu de Desfent nusos era una idea senzilla i alhora molt directa per aprofundir en aquest àmbit tan delicat d’abordar. Cada un dels testimonis conversava sobre diferents aspectes que envoltaven la seva salut mental amb una persona de confiança. Els diàlegs es desenvolupaven amb naturalitat, ja fos a mode d’entrevista o de conversa. Uns parlaven amb la mare, altres amb el pare, altres amb el psiquiatre, amb una companya que havia passat pel mateix o amb la parella. Aquest recurs permetia restar pressió als protagonistes. A l’hora de parlar de circumstàncies íntimes no és el mateix que t’entrevisti un periodista que no coneixes que conversar amb algú que t’ha acompanyat en el que has viscut. I resta agressivitat si s’aprofundeix en aspectes que tenen a veure amb el patiment o els estats emocionals. El gran encert era que l’espectador anava descobrint quin era el problema de cadascun dels protagonistes sense que el documental tingués la necessitat d’etiquetar-ho o especificar-ho. Eren els mateixos diàlegs els que permetien deduir què els passava sense que calgués posar un rètol amb un diagnòstic concret. I això estava molt bé perquè les persones son molt més que una malaltia, un trastorn o una circumstància vital i, per tant, no els estigmatitzava ni els limitava com a individus, sinó que els igualava als seus interlocutors i als espectadors que s’ho miraven.
Les converses s’entrellaçaven les unes amb les altres intentant mantenir un cert paral·lelisme temàtic: l’acceptació de la seva situació, el sentiment de culpabilitat, les pors, les esperances de futur... Pel que fa a realització tot es desenvolupava amb el recurs visual de la pantalla partida. Un plantejament excel·lent perquè permetia observar simultàniament qui parlava i qui escoltava. I això incrementava la intensitat de la conversa perquè en percebíem encara més matisos. Veure l’emoció o l’expressió de qui escolta amplia el significat d’allò que s’està dient.
Posar el focus periodístic en la salut mental ha de tenir un objectiu clar: la televisió ha de servir de mirall per als qui s’ho miren des de casa. No es tracta d’exhibir un ventall de trastorns i símptomes. S’ha de construir un relat que permeti teixir una complicitat i, si cal, una identificació amb allò que t’expliquen. Perquè del que es tracta és, sobretot, d’aprendre a identificar els problemes i normalitzar i estimular la petició d’ajuda. I perquè això passi cal humanitzar els pacients, deixar-los expressar-se al marge d’un diagnòstic, fer-los propers a nosaltres. I això era justament el que aconseguia Desfent nusos.
