¿És Déu una dona? Ariana Grande vs. Beyoncé
Els seus nous videoclips mostren com les dives del pop reafirmen el seu estatus a través d’una nova visió empoderada de la sexualitat i una reapropiació del cànon artístic occidental
“Déu és una dona”, afirma Ariana Grande en la lletra del seu nou single. És una reafirmació del poder de la sexualitat femenina més que no pas una relectura ginocèntrica d’una religió concreta. El videoclip de la cançó, dirigit per Dave Meyers, no difereix a primera vista de la línia típica d’aquests formats promocionals. Concilia les idees de sensualitat i poder a través de la posició central que ocupa la cantant en totes les imatges i a partir, en part, de l’apropiació d’un imaginari de fortalesa tradicionalment masculí, com en la seqüència en què la cantant apareix com una mena de Thor mentre sentim la veu de Madonna (la suprema deessa de les dives del pop) recitant el famós paràgraf pseudobíblic que va popularitzar Samuel L. Jackson a Pulp fiction.
El vídeo, però, aporta un parell de novetats. En les úniques escenes en què Grande apareix amb homes, ells no la rodegen afalagant-la a la manera tradicional de tants videoclips sinó que encarnen figures diminutes que intenten debades atacar-la o que mamen d’ella com si fos la lloba en una revisió de la imatge del mite fundacional de Roma. Perquè el vídeo també intenta renovar l’imaginari associat al poder a partir de conceptes lligats al que és femení com la maternitat, la llum, l’alletament, la fertilitat, la terra, o les formes que evoquen la vagina a la manera dels quadres florals de Georgia O’Keeffe. Per rematar-ho, la cantant tanca el videoclip amb la feminització d’una de les imatges més famoses de la història de l’art, La creació d’Adam, de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina. Però aquí Déu és una dona amb el rostre d’Adriana Grande, que insufla vida a una Eva de trets similars. Revisa, així, la cultura blanca i patriarcal des del Gènesi.
The Carters (el duo que formen Beyoncé i Jay-Z) també apel·len a la seva manera al cànon pictòric occidental al videoclip d’ Apeshit. La parella va rodar el clip de presentació del seu primer àlbum, Everything is love, al Louvre. Les figures més emblemàtiques de la cultura pop afroamericana no es rendeixen a admirar el principal temple de l’art europeu. Les galeries del museu esdevenen un escenari majestuós per a les coreografies del videoclip, dirigit per Ricky Saiz. Però la manera en què Jay-Z i sobretot Beyoncé s’hi situen marca un discurs de conflicte, superació i alhora vincle amb el cànon artístic dominant fins ben entrat el segle XX.
El cànon del cos femení
The Carters surten per primer cop al videoclip davant La Gioconda (això sí, donant-li l’esquena, com en una selfiede qui s’acaba d’apropiar d’aquest espai). En moltes escenes estableixen una dialèctica de confrontació cultural amb la història que representa el museu, com en la imatge de les dues ballarines amb una tela que els fa de turbant, a la manera africana, que contrasta amb el vestit igualment blanc de la protagonista del retrat de Madame Récamier, de Jacques-Louis David. I anticipa l’únic quadre protagonitzat per una dona negra al Louvre, que va pintar Marie-Guillemine Benoist.
Beyoncé i les ballarines, davant les dues figures escultòriques més famoses del museu -la Venus de Milo i la Victòria de Samotràcia-, tracen una continuació i alhora una ruptura amb un altre cànon, el de la bellesa del cos femení, en què les dives del pop llatines i afroamericanes fa temps que han canviat les tornes respecte al model tradicional blanc europeu. En l’última escena del videoclip reprenem la imatge de Beyoncé i Jay-Z alineats d’esquena a La Gioconda. Però ara es giren i, després de mirar-se als ulls, queden finalment cara a cara davant el quadre de Leonardo Da Vinci.
