Dibuixos, cançons i paraules en l'homenatge de Barcelona a les víctimes dels atemptats de París

Barcelona"Morir i viure, sentir-te a prop ara que ets lluny, però no pas gaire". Ho cantava aquest dijous Marina Rossell en una sala –l'auditori de l'Institut Francès de Barcelona– on el silenci només l'esquinçava la seva veu, les cordes de la guitarra i el soroll dels llapis i retoladors ferint el paper, empunyats per cinc dibuixants en una taula que hi ha en segon pla. La cantant va escriure aquesta cançó per al seu admirat Georges Mustaki, però la lletra s'escau perfectament en l'homenatge que ret Barcelona als disset morts d'aquest gener negre per a França i per a la llibertat d'expressió. L'acte estava presentat pel periodista Albert Om.

Els dibuixants de la taula segueixen treballant. Són José Luis Martín, Lapin, Miguelito Villalba (àlies El chico triste), Pierre Amoudry i Perico Pastor. Se'ls ha demanat que, mentre duri l'acte, guixin vinyetes. Les compartiran al final: en moltes, el llapis apareix com a símbol. Un llapis escapçat del qual en surt un brot d'esperança. Un llapis amb els colors de la bandera francesa, que sagna pel vermell... "Molts dels que ara se solidaritzen, són els que van fer la punyeta a 'Charlie Hebdo'", recorda Villalba, i arrenca aplaudiments de la sala. "En els darrers temps, era amb la ultradreta catòlica francesa amb qui tenien més problemes", rebla. Pastor ensenya un dels seus dibuixos. Un dels gendarmes morts i el dibuixant Cabu arriben al cel. Educadament, se cedeixen el pas: és un agermanament curiós. Es parla d'agermanament. I de fraternitat, un dels lemes de la República francesa i que es repeteix unes quantes vegades al llarg de la tarda. "La gent que fa això no té ni religió ni idea. Han oblidat que son humans, que són germans. El nostre deure és no oblidar que fins i tot d'ells som germans", avisa Pastor.

Serrat també puja a l'escenari. Om, abans, desvela una confessió que li ha fet el cantant, entre bambolines. "M'ha dit: de joves no volíem ser espanyols. No volíem ser catalans. Volíem ser francesos" (i la sala, amb una mitjana d'edat elevada, ha assentit amb un riure sorneguer i còmplice). Serrat arrenca a cantar: "Seria fantàstic que res no fos urgent. Anar per la vida sense compliments. Anomenant les coses pel seu nom". El tema és del 1984, però ja ho fan, algunes cançons, això d'adaptar-se com l'aigua a una nova interpretació, impensable en el moment de ser escrites.

Un altre dels participants ha estat Flotats, que ha llegit dos fragments d'articles d'Albert Camus, publicats el 1944, defensant l'humanisme per sobre de la violència. I ha recordat una frase d'un amic seu, pronunciada a través del telèfon, aquell mateix matí: “Riure és el que és propi de l'ésser humà, no pas l'odi”.

L'acte ha comptat també amb parlaments del cònsol general de França a Barcelona, Edouard Beslay, el president de la comunitat israelita de Barcelona, Uriel Benguigui i la presidenta de l'associació de periodistes europeus de Catalunya, Teresa Carreras. La cerimònia l'ha clos Núria de Gispert, que ha recordat com Catalunya és "un país d'acollida" però, tot i així, cal seguir pensant en millorar "la capacitat d'integració". I, pel que fa al debat obert sobre la necessitat de millorar la seguretat contra el terrorisme, s'ha mostrat convençuda que és una cosa "que es pot fer sense tocar la llibertat, i això França ho té molt clar, perquè són els valors de la República".

L'últim a sonar ha estat 'La marsellesa', l'himne nacional de França, amb el públic dempeus. Però, mentre l'auditori anava buidant-se, era de Serrat de qui se'n sentia potser l'eco: "Seria fantàstic (...) que la força no fos la raó".