Oswald Aulestia: "Em cago en aquest collons de falsificador, però m'està donant tants diners..."

BarcelonaMadonna, Al Pacino o Sylvester Stallone tenen obra original seva, però el nom d’Oswald Aulestia s’ha fet cèlebre en el món de l’art per culpa de –o gràcies a– rebre l’etiqueta de ser “el gran falsificador de la història”. Protagonista d’una docusèrie emesa per TV3, dirigida per Kike Maíllo, en aquesta entrevista el pintor parla de la seva vida de pel·lícula, farcida de sexe, drogues i rock’n’roll, però també presó i depressió, en una conversa en la qual costa de saber on acaba la persona i on comença el personatge.

Coneixes la cançó My way, de Sinatra?

— Sí, i m'hi identifico totalment. Esclar que sí.

En el documental se't veu més còmode amb l'apel·latiu "pirata" que amb "falsificador".

— Perquè falsificador... no entraré en polèmiques però crec que no és exacte. Ep, això ho crec jo i cadascú creurà el que vulgui. Al final, tot és un engany del pensament: a tots ens enganya aquest fill de puta [s'assenyala el front]. A tu també, eh? El cervell és un gos.

El teu llibre Todo lo que sé és un plec de fulls en blanc. Però al principi sí que et permets una petita reflexió: "La veritat no pot ser escrita".

— Perquè en el moment que s'escriu... ja no és la veritat, cony! Parles de la veritat, però quina veritat: la teva o la meva?

Al final o està embarassada o no està embarassada.

— Home...! Estem parlant filosòficament.

L'Oswald va falsificar quadres o no?

— Diuen que sí... diuen!! I fins i tot jo explico en el llibre certes històries. Ara, ¿són certes?

Quant has mentit, en el documental?

— Ara, en aquest moment, diria que no he mentit en res. Diria! Però demà potser et diria una cosa diferent. En tot cas, m'estàs parlant d'una pel·lícula, que és el fruit d'un altre artista, el Kike Maíllo. I ell ha interpretat aquesta història [imposta veu de cantant] a su maneeera.

Però tu et sents còmode, en la seva mirada sobre la teva persona?

— Ell ha fet de Tarzan i jo de mona Xita: feia el que em deien, sense gaire voluntat.

Em sembla poc creïble.

— Tot el que t'estic dient és una cara de la moneda. Però hi ha una altra cara.

Sí, i el canto també. Encara no m'has dit si tu estàs content de com t'han retratat.

— L'artista en aquest cas és ell, que ha tingut una informació, l'ha elaborat i l'ha convertit en un producte cinematogràfic. Jo interpreto un personatge. I em trobo més a gust sent un pirata, perquè és la veritat. Soc un pirata: em vaig fer home, en aquest sentit, a Itàlia. Vaig aprendre que qui no corre vola. I que tot el que val diners es falsifica. També que tot el que és alegal dona pasta. D’acord?

Quines coses creus que no s'han dit encara de tu?

— [Silenci llarg]. M'ha agradat la pregunta. Si rasquessin... Perquè un bon periodista és el que sap rascar. I si rasquessin... El que et diré no ven, eh? Però jo soc un home com tu. Amb il·lusions, amb esperances, amb desitjos, etcètera. Soc com tu... però amb altres circumstàncies! [riu].

Home, no tothom ha viscut una vida tan agitada com la teva, incloent una temporada a l’ombra en una presó americana.

— Oh, perquè els falten collons. Però jo no vull explicar-te sopars de duro. La crua realitat és que tot el que és alegal dona diners, insisteixo.

Quantes obres deus haver copiat?

— Com?

Que quantes...

— Com?

Ah, entesos. Provem-ho així: quant es triga a falsificar un Modigliani i quant un Miró?

— Un Modigliani... pots passar-t'hi de 15 a 20 dies. Un Miró, en una hora el tens llest.

I quan es fa una còpia, ¿el falsari només executa una tècnica o hi posa alguna cosa seva?

— Bona. La gran part, el 80%, és tècnica. Però segur que si rasquessin, trobarien que hi ha un 20% teu personal. Si rasquessin...

El documental explica que t’han detingut tres vegades...

— Ui, més, ja n'he perdut el compte. Però jutjat, només ho han fet dos cops. I als Estats Units no tenien res contra mi, que si no, tu i jo no podríem estar pas parlant. El fiscal volia demanar-me vint-i-dos anys... a un tio de setanta i pico! Això és perpètua! Però aquí em tens.

Et tinc perquè vas declarar-te culpable a canvi d'una sentència de temps acomplert, a compte dels nou mesos que ja portaves entre reixes.

— Esclar que m'espanto, en aquell moment... Quan vaig parlar-ho amb l'advocat em va dir que volia arribar a un pacte. Ells no em podien absoldre, perquè aleshores els demandaria. Quan els vaig dir que volia anar a judici, l'advocat em va dir: “Prepara't a estar-t'hi dos anys més, i prega que no surti un penedit assenyalant-te per guanyar un tracte de favor”. Per això vaig acceptar un càrrec insignificant. Van dir que jo sabia que hi havia aquest grup d'americans, que van ser condemnats a deu anys de presó, fent operacions. No que jo hi era, ni que hi col·laborava: només que ho sabia.

En tot cas, devies intuir que et podien posar a la garjola.

— No!

Home, si et detenen tants cops... el càntir, al final, es trenca de tant anar a la font.

— Jo t'estic contestant amb sinceritat. De debò que no m'ho pensava. Jo he pogut fotre moltes coses a la vida i de la majoria no n'estic gaire orgullós. Soc una merda de tio. Un burro! Bé, un burret. Ara bé, el meu pare em va ensenyar una gran lliçó: no facis mai dos delictes a la vegada. Jo he pogut fer el que tu vulguis, però vendre un fals... no ho he fet mai. Que no seríem aquí!

Un dels avantatges de la falsificació és que hi haurà qui no denunciarà perquè no vol que la seva propietat es devaluï.

— Això pot ser correcte. Però també és cert que si a tu et venc una tempereta de merda del Miró i et foto 400.000 euros...

Difícil.

— ...I ara t'assabentes que aquella merdeta no és bona, què faries? Doncs trucar i dir-me: "Fill de puta, ara vinc i estigues amb els quartos a la boca, o quan surti de casa teva, me'n vaig a comissaria".

T'hi has trobat mai, en una situació així?

— Mai! Si no he vengut mai! Jo m'he dedicat a pintar. Es pot guanyar algun duro i no em fotran dins? Vinga, fem-ho. Si et dediques a portar tres quilos de coca et posaran a dins, oi? Aleshores no m'interessa. Drogues? Només per consumir-les.

Dius que la presó era inhumana, però que et va canviar per bé la vida. Per què?

— La presó per a mi va ser una benedicció de Déu. Em va fer entendre la vida d'una forma diferent. Vaig entrar-hi sent com la sorra, arrossegada per l'aigua i el vent. I vaig sortir-ne fet una roca. Allà vaig aprendre la lliçó més valuosa: l'acceptació. I a conèixer-me a mi mateix. Vaig aprendre a no pensar. I a veure.

Això vol dir que renegues de tots els excessos dels anys anteriors?

— Noooo! M'ho he passat de puta mare! No vols que menteixi, oi? Però avui miro enrere i em dic: Oswald, has sigut burro... Amb quantes cadenes t'has carregat? Has estat un esclau d'aquest d’aquí baix! [s'assenyala l'entrecuix].

Bé, tenir aquest tipus de revelació passats els setanta em sona una mica a doctrina catòlica. Pots dur una vida de pecat que, si al final de la pel·lícula te'n penedeixes... tiquet cap al cel igualment.

— Si em preguntessis: "Has de tornar a viure la vida. Voldries repetir el que has viscut o treballar en una mina de carbó a Astúries?". Home, doncs no canviaria, esclar. Perquè he viscut una vida de pel·lícula. I és veritat que, dit així, sí que sona una mica catòlic, però no vull parlar de religió, ni de política. Jo tinc un filòsof que ha estat determinant a la meva vida: Jiddu Krishnamurti. Ell diu: fuig de tota religió organitzada. I jo n'he fugit.

Però tens sentiments místics? La teva mare era una apassionada de l'ocultisme.

— Estem condicionats pels coneixements adquirits, per les nostres circumstàncies, per les idees polítiques i morals... però tot això és fruit d'El Gran Mentider que tenim aquí dalt. [Es colpeja el front amb força]. I aquest és un fill de puta que no para ni de dia, ni de nit, infectant-te els records. Els records, per favor! Però, desgraciats, si no són res més que les latrines de la ment, on van a parar els residus! L'única veritat és el moment. No podem caure en l'esclavitud dels records. Jo no tinc cap fotografia meva, per exemple.

Sí: aquella de jove mig despullat que m'has ensenyat, quan el fotògraf que m’acompanyava i tu quasi us piqueu i acabeu replicant.

— Home, allò era d'un catàleg de fa anys!

I un quadre no és l'intent de fixar un moment, en el temps?

— No, és una palla. Me l'estava tocant, tocant i tocant i... pam, un orgasme. [Assenyala un dels moltíssims quadres que guarneixen l’estança]

Bé que els tens exhibits, doncs. Segur que són alguna cosa més que un esquitx.

— Perquè quan he acabat i me'l miro... és com si me la toqués, però superficialment. Ja no és una palla, però és grat.

Has vist mai una imitació teva en un gran museu?

— Com?

Que si has vist...

— Com?

El comodí aquest dels "com?" el gastaràs, al final.

— Al llibre s'insinua algun exemple, sí.

El falsificador s'ha menjat l'artista original?

— Tu mateix ja ho has contestat. Em cago en aquest collons de falsificador, però m'està donant tants diners... i venc el que em surt dels collons. Si tinc quatre exposicions! Tres a Barcelona i una a Terrassa. Ni que fos el Miró! I entrevistes als diaris, a la ràdio... això m'ho ha donat el falsificador.

I compensa?

— Collons, i tant que compensa. Agradecido. És extraordinari, tot plegat. El primer conte que explico al llibre és l'únic que no és meu: és el conte de la bona sort i la mala sort, i és just això.

Parles del conte en què un jove pagès es trenca una cama. Quina mala sort, exclama el poble, quan veu que no podrà treballar. Fins que entren en guerra i a ell no el poden reclutar. Quina bona sort, al final.

— Doncs això. Quanta gent coneixes que hagi estat a la presó als EUA? Segur que cap! Mira, just abans d'entrar vaig passar el pitjor moment de la meva vida. Em vaig divorciar, estava deprimit, havia deixat de treballar [fa el símbol de les cometes a l’aire] així que tenia els ingressos molt limitats i també havia deixat la maria de cop, després d'haver-ne fumat molta, molta. Em trobava ben bé en un forat i em tractava el José Antonio, fent-me teràpia. Surt al documental: tots dos érem exguerrillers...

De quin exèrcit?

— De la vida, de la vida... Jo prenia dotze pastilles cada dia. Estava enfonsat. No me'n riuré mai més de la depressió de ningú: és una verdadera malaltia. I, en aquest estat, m'agafen i m'envien als Estats Units. En quatre mesos vaig deixar de cop la medicació i em vaig convertir en una roca. Pensa que no era una presó federal com les de les pel·lícules, on juguen a bàsquet i passegen pel pati. Era una presó privada on no vaig veure mai el sol. Si ara em fotessin a can Brians, hi aniria amb el somriure als llavis: és un hotel, comparat amb la presó americana!

Què feies?

— Escriure i exercici físic. Com que anava amb cadira de rodes, només tenia nou presos més de companys. Però els altres eren dos mil... I estava ple de bandes. Es punxaven els uns als altres cada dia i jo vinga a veure com els guàrdies arrossegaven bosses de plàstic amb gent a dins.

Per què fascina tant, la figura del falsificador? Al capdavall, és un delinqüent.

— No hi estic d'acord. No és un delinqüent. No hi ha cap llei que prohibeixi anar al Prado i copiar un quadre. La llei el que diu és que no el pots vendre.

Bé, el que tu pintaves ho venia algú altre.

— [S'encongeix d'espatlles]. Jo no soc un amant de les germanetes de la caritat. Jo soc un pirata, ja ho he dit.

Quina vida fas actualment?

— M'aixeco a les vuit del matí, qui m'ho hauria dit, quan fer-ho abans de la una per a mi era pecat mortal. Me'n vaig a l'estudi, on hi tinc un col·laborador informàtic, i allà vaig creant. A la tarda vinc cap aquí, intento llegir, dibuixar quan em deixen els mitjans... Ara he de doblar la sèrie en castellà, per exemple. I aquesta setmana, cap a Sevilla, per anar als Goya. No paro...

Et reconeixen pel carrer?

— Sí, bastant. És increïble.

Què els hi dius?

— Allà, al convent, que és com li deia a la presó, vaig aprendre una cosa interessant. Tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu. Això faig. "Senyor Oswald!", em diuen. I jo els responc: senyor no, eh? I els dono el que esperen: aquest personatge. Tot canvia, fins i tot als restaurants. La vida en aquest sentit és una mica trista. Al Botafumeiro em coneixien perquè hi he anat tota una vida. Però quan canvien les circumstàncies, canvia tot. "Passi, passi, senyor Oswald", diuen ara. D'una banda, això dona plaer, però l'altra cara de la moneda és una mica trista.

T'han sortit molts amics nous, m'imagino.

— Els nous, rai. Són els vells, els que no suporto. Els interessos... Déu meu senyor. Però no vull criticar ningú. Intento que aquest merda d'homo sapiens que soc opini, però no jutgi.

Homo sapiens, però també homo erectus, Oswald.

— Cert! Ara ja no, eh? Però és cert que, al capdavall, soc dalt del meu arbre. I, des d'allà, et veig a tu dalt del teu arbre.