Història d’un tronc

BarcelonaNova York pot ser molt freda a l’hivern, així que Fred M. Thrower, president de la cadena local WPIX, va pensar que faria un regal als conciutadans que vivien en apartaments petits, amb sistemes precaris de calefacció: un programa de més de dues hores de durada en el qual només es veia un tronc cremant en una llar de foc. Era el matí de Nadal de l’any 1966 i aquells disset segons repetits una vegada i una altra van emocionar els espectadors, fins al punt que la cadena va repetir-ho cada Nadal fins a l’any 1989. Probablement Thrower no ho sabia -i en tot cas no ho hauria expressat mai així- però estava sent un pioner de la slow TV.

El tronc cremat va tenir un altar de sacrifici de luxe: la llar de foc de la Mansió Gracie, la residència oficial de l’alcalde de Nova York (John Lindsay, en aquell moment). Però com que l’èxit va superar les expectatives, l’any 1969 la pel·lícula original -filmada en 16 mil·límetres- estava massa desgastada per poder-la veure a la televisió: calia enregistrar un nou tronc i tornar a encendre el foc i les càmeres, ara ja en 35 mil·límetres, com el gran cinema.

Malauradament, l’oficina de l’alcalde va negar el permís perquè es tornés a rodar la combustió a la Mansió Gracie. La cadena va engegar un procés de càsting singular: trobar una llar de foc tan semblant a l’original com fos possible perquè els espectadors no notessin la diferència. I, ja que hi eren, els escassos disset segons del film original van donar pas a un bucle molt més llarg, de sis minuts i tres segons.

Tot i que la idea de la llar de foc catòdica havia sorgit, en part, per poder donar festa al personal de la cadena durant les hores del matí de Nadal, el programa tenia un cost per a WPIX: per a aquella primera emissió, la cadena va haver de renunciar a 4.000 dòlars de publicitat. Quan el director general de la cadena va jubilar-se, el seu substitut, Michael Eigner, va cancel·lar el programa, adduint la impossibilitat de poder facturar anuncis. Els centenars de cartes rebudes dels telespectadors no van aconseguir que reconsiderés la decisió.

Era l’any 1990 i havia de passar tota una dècada perquè l’interès pel tronc més mediàtic revifés. Joseph Malzone va començar a organitzar una campanya a través d’internet per fer tornar el programa. Finalment, la nova directora, Berry Ellen Berlamino, va accedir-hi. Un dels motius esgrimits és que els novaiorquesos necessitaven el que va batejar com a “televisió de confort”: havien passat només quatre mesos des dels atemptats de l’11 de setembre.

Aquell any, la versió redigitalitzada del tronc cremant va ser el programa més vist a Nova York el dia de Nadal. I, des d’aleshores, ja no hi ha hagut cap any que hagi faltat a la seva cita crematòria. Els nostàlgics, a més, van estar d’enhorabona: el film original s’havia perdut, però l’any 2006 el van trobar. Algú l’havia col·locat erròniament en una de les bovines de la sèrie Honeymooners.

A partir del programa creat a Nova York moltes altres cadenes locals americanes van copiar-lo o en van fer versions similars. Entre les innovacions del gènere hi ha la del canal infantil Sprout, que ofereix un bucle de dotze hores la nit de Nadal amb imatges dels seus personatges dormint, per ajudar la canalla a fer el mateix i deixar que Santa Claus faci la seva feina.