Pere Escobar: “Un jugador de futbol va venir amb el seu pare a trencar-me la cara”

BarcelonaHa estat durant vora quatre dècades una de les cares i una de les veus del periodisme esportiu a Catalunya. I venia ja d’uns anys a la premsa escrita. Pere Escobar és una font d’històries inacabable. Diu les coses tal com raja, però assegura que és un bleda. I conserva la mirada prou lúcida per veure què s’ha perdut, en el seu ram, des que els directors de comunicació s’han fet forts al futbol.

T’has jubilat aquesta setmana. Què vas fer en el teu primer dia com a pensionista?

— Barallar-me amb la Generalitat! Literalment! He tingut el mateix número de telèfon vint anys i el volia conservar. Doncs bé, ha estat kafkià i encara no ho he resolt, però com a mínim he aconseguit una cita presencial, després que una operadora de Vodafone em truqués i em demanés el número de compte. ¿Creus que te’l donaré per telèfon i sense veure que efectivament ets de la companyia? No pas.

Et fa por que el telèfon deixi de sonar?

— No.

Tens ganes que deixi de sonar, potser?

— No, és que el telèfon ja havia deixat de sonar des de feia temps. Jo ja he passat per aquest tràngol. Mira, el dia que em van fer cap d'esports vaig omplir ben bé dos folis amb els noms de qui m’havia trucat per felicitar-me i em vaig passar dues setmanes telefonant jo per donar-los les gràcies. El dia que vaig plegar, tenia els mateixos fulls quadriculats... però només vaig anotar tres noms. La vida és així. De fet, vull que no soni el telèfon, perquè voldrà dir que no tinc cap problema amb cap dels meus fills. Aquestes són les úniques trucades que m'amoïnen.

Cinc fills, tens. Cinc nois. Buscaves la noia i anaves insistint?

— No, no, ha anat així. Em vaig casar, vaig tenir dos fills, i després em vaig tornar a casar i en vaig tenir tres més. Home, m'hauria fet gràcia una nena, esclar que sí, però jo estic enamorat dels meus fills.

T’he sentit explicar que vas arribar a aquest ofici de rebot, perquè no tenies una vocació marcada. Dit així, sembla que tot va anar venint, com els fills.

— Exacte. Bé, el procés de fer fills és més divertit, eh? [Riu]. Jo fins als deu anys vivia al Raval i quan em demanaven què volia ser de gran, els deia que psiquiatre, no em preguntis per què.

Esclar que pregunto per què. Creus que era per entendre’t a tu o per entendre els altres?

— Entendre els altres. Entendre les coses, entendre les persones. Ajudar-les. Però psiquiatria aleshores eren cinc anys de medicina i dos més d’especialitat... i jo no he sigut mai gaire estudiós. I m’agradaven els esports. N’havia fet molts, sempre malament. Vaig ser cinturó taronja-verd de judo, per exemple. Total, que em vaig decantar pel periodisme, que no deixa de ser una mena de psiquiatria o psicologia: intentar entendre qui tens al costat, conèixer les seves històries, buscar dades... Vaig tirar per esports perquè la política m’interessava però, amb la meva manera de fer, hauria durat tres dies. Perquè si ho tinc aquí [s’assenyala el front] ho tinc aquí [s’assenyala la boca].

Com arribes a Catalunya Ràdio?

— Portava ja uns quants anys a l’Sport, fent les pàgines de futbol català, i treballava molt però cobrava poc. Pensa que jo tenia ja vint-i-pocs anys i, en aquella època, era quan ja pensaves a sortir de casa i fer una família. I, esclar, guanyant 18.000 peles al mes... difícil. Un dia xerrant amb l'Eduard Berraondo, que el tenia a la taula del davant, li vaig dir que estava desesperat i que m’estava plantejant plegar i anar a treballar al banc. Em va dir que no fos burro i em va avisar que la Generalitat obria unes emissores. En Lluís Canut em va fer la prova, vaig entrar-hi a la primera i el meu sou va saltar a 45.000 pessetes, amb un horari molt més reduït.

Gairebé 40 anys a la Corpo. Quina ha estat l’etapa més dolça?

— Te’n diré una de la ràdio i una de la televisió. A la ràdio, des que vaig entrar l’any 1983 fins al 1991. Allò va ser una burrada. Érem tots molt joves i ho vam fer superdivertit. Recordo que no ens coneixien, així que, per aconseguir entrevistes, a vegades deia que érem Ràdio Nacional de Catalunya, amb l’esperança que ens confonguessin amb Radio Nacional de España, que aleshores tenia més entitat. Va ser una època extraordinària. Estaves a tocar dels jugadors, parlaves amb ells, s’emprenyaven amb tu, tu t’emprenyaves amb ells... era un altre món. I a la televisió, el 100x100 futbol. Aquest diumenge sortirà el programa que vaig gravar dilluns, el meu últim dia de feina. Em van fer un homenatge i allò va ser meravellós. Va ser teletransportar-me a l’any 1992: vaig gaudir-ne com un vedell.

I algun moment amarg? Sempre transmets energia, però segur que hi ha hagut alguns decepcions.

— Més d'una, i més de dues. Com quan decideixo plegar de l’Sport perquè em sento maltractat per algú que no era ni el director, però que estava per sobre meu. O quan vaig deixar la ràdio. Jo no me’n volia anar.

I doncs?

— La meva dona no treballava, teníem una hipoteca amb el 18% d'interès i va néixer el meu primer fill: la situació era econòmicament insostenible. Hi havia molts companys a la ràdio que feien més coses. Jo vaig demanar fer-ho, també, però no va ser possible i, aleshores, no vaig tenir més pebrots que saltar a la televisió per pura subsistència. Vaig acceptar una oferta molt generosa que m'havia fet la tele, que gairebé em doblava el sou, i me'n vaig anar. A contracor, perquè casa meva era a la ràdio. Però sóc un tio amb sort i vaig anar a petar a un lloc on vaig trobar gent que m'estimava i que jo m'estimo un ou, i un cap molt especial, que em va obrir el món.

Has pensat en el teu estil? Què creus que aportes d’únic?

— No ho sé! Bon rotllo, si vols utilitzar paraules d'ara. Que soc transparent, encara que això em comporti molts problemes. Que no soc de trinxera i, bé, avui la vida és una trinxera. O estàs amb mi o estàs contra mi. Jo no.

Qui diries que s'ha enfadat més amb tu?

— Home, un jugador de futbol va venir amb el seu pare a trencar-me la cara al diari. No em vull equivocar de nom, crec que es deia Caamaño, i a més ara és veí del barri. Fotia metre noranta i era una bèstia. En un partit de Tercera Divisió, amb un cop de geni li havia fotut una puntada al cap a un jugador que era a terra: disset punts de sutura darrere de l'orella. Jo vaig escriure que estava sonat i que un tio així no podia jugar a futbol. Total que un dia em truca la secretària de redacció i em diu que hi ha un senyor que demana per mi, que l’acompanya el seu pare, i que venen a trencar-me la cara. Per sort, en vam poder parlar.

I amb l’entorn del Barça?

— Bé, a mi el Barça em va penjar una pancarta que deia Perico Escobar. Quan jo feia els partits a TV3, un dia vaig anar a fer un partit, no recordo quin partit era, i em vaig trobar allò. Jo només deia el que creia i havia dit que hi havia coses mal fetes.

El periodisme esportiu ha canviat molt en aquestes dècades. Els jugadors ara estan bunqueritzats pel club, per exemple.

— Abans era diferent, sí. Entenc que la vida canvia i quan hi penso em dic, bah, ets un puto rondinaire i ja estàs fent el que feien els nostres avis. Però és que, objectivament, penso que era molt millor abans. Molt millor per al periodista i, al final, molt millor per a la gent, perquè nosaltres treballem per a la gent.

En quin sentit?

— S’ha deixat tot en mans dels caps de comunicació. Que alguns han sigut companys i alguns altres tenien aires de ser-ho, però són la Gestapo del futbol. Ho lamento molt perquè tinc amics que ho són, i que m'estimo amb bogeria, però és el que és. Abans tenies confiança. Potser t’assabentaves que tal jugador estava trompa a tal discoteca, o que l'havia aturat la Urbana al carrer Muntaner, i no deies res. Equivocadament o encertadament, però ho circumscrivies a l’esfera privada. Que és cert que no pots donar depèn quina imatge perquè representes l'equip. Però mira Romario: dormia als entrenaments! Ara, què em deia el Cruyff? “A mi, mentre surti al camp i em doni dos gols, què li he de dir?” Aquesta era la manera de fer. El jugador, si tenia un problema, t'ho podia dir, i si tu tenies un problema, podies parlar amb el jugador. Ara no. Quan feia El club de la mitjanit a la ràdio, teníem només dues o tres entrevistes l'any a un jugador del Barça. Dues o tres l'any! No té cap sentit!

Seguiràs els partits, ara?

— De moment no. De moment estic hipersaturat. Ara dic això i el dia 15 d’agost m’imagino que hi estaré enganxadíssim, perquè ho he fet tota la vida.

Per tant, no t’he de visualitzar al sofà amb el volum abaixat i retransmetent-ho tot.

— No, d’això sí que no hi ha perill. Si veig el Girona, abaixaré el volum de la tele, segur, però perquè posaré el canal de Catalunya Ràdio per sentir el Solà, que em sembla que fa la millor transmissió del món mundial.

Tu has fet futbol de primeríssima línia... i no tant de primera.

— De tot, jo vaig començar fent futbol català. Amb aquest que em volia trencar la cara, o els de Santa Coloma, que també em volien escabetxar. Si jo manés en un diari o en una ràdio, seria el primer que farien tots els que entren nous, els fotria allà, perquè això t'obliga a agafar el telèfon, t'obliga a trucar al president. I el president no sempre és un tio assenyat...

Jo em referia al fet que no només has fet aquests equips més modestos al principi de la teva carrera, sinó també en altres moments. Vaja, que en algun moment t'han castigat.

— Això va ser perquè em vaig queixar repetidament de no tenir contracte, a la tele. I em van dir que al proper partit faria un Nàstic amb no sé quin coi d’equip basc. Però no els va sortir gaire bé, el càstig, perquè coneixia una pila de jugadors i vaig acabar amb samarretes de records i l’Ajuntament enviant un correu agraint que m’haguessin enviat a mi.

En tot cas, has gaudit sempre, entenc.

— Jo l'última cosa que faig a la tele és la primera temporada de Guardiola. Aleshores vaig a fer El club de la mitjanit i, al cap de cinc anys, quan l’acabo, agafo les transmissions del Madrid i després em trobo que soc la tercera, quarta o cinquena veu del Girona, però no m’importa perquè totes són importants, i al final m’ho passo teta. I és llavors que em demanen si vull fer el Barça femení. Si no tens la perspectiva dels temps, ara diries que està molt bé. Però fa quatre o cinc anys no estava tan bé: tenia un punt de risc. Alguns em deien: “Home, vols dir? Tu has fet finals de Champions...”. Res, l’únic punt de risc és que jo, amb l’edat que tinc, he d'adequar el meu vocabulari i anar amb compte perquè puc fotre la pota en qualsevol moment.

T’ha passat?

— Bé, hi ha gent que s’emprenya perquè dic “les nenes” a les jugadores. Però com collons vols que els hi digui si jo tinc 65 anys i al camp hi veig una criatura de 19? Només n’hi ha una que tingui més anys que el meu fill gran. En tot cas, sempre he sigut de no demanar permís, però, si m'equivoco, també demanar perdó.

Quin és l’últim cop que recordes haver demanat perdó?

— Una vegada que vaig fer una broma que no va sortir bé amb un jugador que era de color i que jo no el tenia indexat al cap com que era de color. Em vaig equivocar i ho vaig sentir molt. O una vegada durant un partit de Champions vaig dir que una jugadora, també de color, estava grossa i em van avisar durant la transmissió que la gent s’estava queixant. Jo vaig demanar disculpes a qui s'hagués sentit molest, però vaig afegir que aquesta noia estava grossa com si s'hagués menjat la seva germana petita i que això era indigne en una competició com aquesta. Però si això ho he dit del Suárez quan tenia panxeta i del Ronaldinho quan tenia panxeta. Ara ho puc dir d'aquesta noia perquè no cal agafar-nos-la sempre amb paper de fumar.

Ja que comparem abans i ara. Abans hi havia molts drets esportius. Té sentit mantenir un departament d’esports tan nodrit quan els drets han marxat en massa al pagament?

— Sí, esclar que té sentit. El que està fent el Dani Barcon, que és el cap d'Esports ara, és per fotre-li un monument. Està aguantant el que no està escrit i ha reflotat el departament. Ha aixecat programes, ha aconseguit tancar drets sense calés...

Què falla, doncs?

— Jo vaig tenir la sort que Paco Escribano era el director de TV3 quan hi vaig entrar i, més enllà de la falta de criteri per triar-me a mi, ells creien en els esports. Ho teníem tot i vam fer de tot. I el director general, Joan Majó, també tenia clara quina era la visió i la missió: fer que el català agafés força. Que si volies veure Dallas, pels teus sants collons havies de passar per TV3 i veure-la en català.

Això s’ha perdut?

— Això ja no és així. Abans, si volies veure el futbol, em miraves a mi. Però perquè era jo qui va tenir la sort d'estar allà assegut en aquell moment. L’havies de veure en català i just per això es va fer la tele i just per això es va fer la ràdio. Recordo, per exemple, una bronca enorme amb el Coll, del duo Tip y Coll, perquè no volia l’orellera. I jo dient-li que no pensava canviar al castellà. Hi ha gent que em diu que jo he estat el seu professor de català. Jo! Que soc fill del Raval! M’agafa mareig i tot. Doncs bé, tota aquesta força la teníem.

I ara?

— Mira, l’última cosa que vaig intentar fer a TV3, però no me’n vaig sortir, era un Gol a gol de futbol miserable.

Perdó?

— M’explico, perquè la paraula potser no és adequada, però ja ens entenem. Hi ha un munt de futbol que no veus enlloc. Per què no portem un paio que conegui el futbol del Marroc i veiem els gols del Marroc i que ens expliqui que el Raja Casablanca va líder i que aquell altre va l’últim? Els drets dels resums costarien quatre duros. Això sí, ho ha d’explicar un tio que sigui del Marroc i que parli català. Perquè més del 50% dels immigrants que tenim a Catalunya són marroquins. I fer el mateix amb l’Equador. O amb Romania. Un analista de cada país i que parlin català, perquè els espectadors d’aquests orígens passin per TV3. M’hauria fet molta il·lusió, però em vaig quedar sense la possibilitat de fer-ho. Això seria tenir clar l’objectiu.

El gruix de la carrera l’has fet a la Corporació, però hi ha un parèntesi de tres anys a Ona Catalana. Per què vas deixar la seguretat de la pública?

— Ona Catalana i RAC1 van engegar al mateix temps. Les coses han anat com han anat, però l’aposta forta era la d’Ona Catalana. I dic això amb tota l’estima als companys de RAC1, que són boníssims, però en aquella època no hi havia color: uns van jugar molt fort i els altres van jugar a llarg termini. I, esclar, els que van jugar molt fort després s’ho van fumar tot i algú fins i tot va acabar a la presó i va fotre enlaire un projecte que era meravellós, on hi havia el Josep Cuní i molta altra gent més. L’oferta que em van fer a mi era brutal de calés, però només si ho mirem a escala catalana, perquè els calés que es mouen a Espanya no tenen res a veure amb els d’aquí.

Sé que és poc català parlar-ne, però recordes la xifra?

— Doncs mira, ho diré en pessetes: eren 25 milions de pessetes per temporada, menys impostos i tota la pesca. Però marxar va tenir més a veure amb una altra cosa. Tinc el convenciment que el que dona la cara en un programa ha de ser, com a mínim, codirector. Perquè el que rebrà les hòsties serà ell. I jo portava dos anys rebent hòsties com la de la pancarta, sense decidir qui venia o deixava de venir al Gol a gol. Vaig passar un any bastant fotut i aleshores em va arribar l’oferta. Va ser una meravella, Ona Catalana.

Una meravella fugaç.

— Van voler anar molt ràpid. Hi havia la sensació dels nous rics, saps? Teníem més repetidors que ningú, delegacions a no sé quants llocs quan encara estàvem arrencant... Van demanar un crèdit per una barbaritat de milions de pessetes sense passar pel consell d'administració i, bé, va acabar venint un dia la policia al despatx del gerent i tot es va acabar.

Doncs acabem també nosaltres. Un cop solucionis el tema del telèfon, em piulen que el teu objectiu de jubilat serà abaixar el hàndicap al pitch and putt...

— [Riu]. Bé, abaixar o no, m'és igual. Però anar a jugar sí, perquè m'obligarà a moure'm i caminar. És el que més m’amoïna ara. El pitch and putt l’hauria de receptar la Seguretat Social. De veritat. Vas a un camp i veus un grup de vuit o deu iaios, espatllats, que creus que hauràs de trucar l’ambulància en qualsevol moment, i allà els tens: no han d'aguantar la seva santa, ni la seva santa els ha d'aguantar a ells. Si tenen temps, després foten una cerveseta i una partida de dòmino. I això ho fan potser una vegada, dues o, si poden, tres a la setmana. Tu saps el que és per a aquestes persones?

No ho he provat, però si la Seguretat Social m’ho subvenciona...

— No és pas elitista, eh? El que és elitista és l’estructura del golf. Manen els mateixos que manaven fa cent anys. Però no és car. Una bicicleta de muntanya, no et dic ja elèctrica, val molt més que els meus pals, que tenen més anys que el meu fill Arnau, que en té 20. Et gastes pasta en boles, això sí. Perquè en perds com un idiota: les tires al llac. Després vas al club i compres boles recuperades de l'aigua. I les tornes a tirar al llac.

El cicle de la vida!

— Doncs mira, jo puc jugar al pitch and putt amb els meus fills. I no puc jugar a res més amb ells, perquè em destrossen, però aquí encara guanyo jo. Dels cinc, només un m’ha guanyat una vegada, fa dos o tres anys. I encara viu d’això, el cabró! [Riu].