A l’auxili de la pobra, pobríssima parella d’Ayuso

Ni Vincente Minnelli podria dirigir aquest melodrama de manera més lacrimògena. Isabel Díaz Ayuso era ahir a Barcelona per participar en l’entrega de premis de Tabàrnia –rècord Guinness mundial de mal acudit allargassat– però va haver de sortir al pas de la denúncia de la Fiscalia a la seva parella per frau fiscal i falsedat documental. La presidenta madrilenya va recórrer al manual bàsic per dir que tot era una campanya i que estaven sotmetent el seu nòvio a una inspecció fiscal “salvatge”, com si a la resta de mortals aquestes operacions les fessin amb fregues d’olis essencials i aromateràpia.

Que Ayuso defensi el seu manso és el mínim que s’espera en una relació. Que la premsa s’aboni a amplificar els seus plors és el veritable problema. “No hi ha trames, ara li tocava al nòvio”, diu la cita que serveix de titular a La Razón, posant la reacció de la interessada (bé, la interessada consort) abans d’explicar que el presumpte defraudador va amagar a l’erari públic més de 300.000 euros en impostos gràcies a un entramat de factures falses. I això després de facturar més de dos milions d’euros com a comissionista en la venda de material sanitari, part del qual, per cert, va acabar a la Comunitat de Madrid. Els diaris de la dreta també intenten minimitzar aquesta operació dient que tant ell com el seu germà feia anys i panys que es dedicaven a la compravenda de material sanitari. Però l’historial que s’ha publicat fins ara evidencia que el jackpot no el van fer fins que va arribar la pandèmia. I, al final, si la dona del Cèsar ha de semblar honesta, a més de ser-ho, cal suposar que el mateix precepte s'ha d'aplicar a l’actual parella de l’emperadriu madrilenya. Denunciar una campanya contra ella és, en el fons, una cortina de fum justament com la que ella pretén assenyalar.