Llucià Ferrer: "Als catalans ens agraden més les preguntes del nostre país"

BarcelonaLlucià Ferrer (Manlleu, 1978) es va estrenar al capdavant del concurs Atrapa'm si pots el setembre del 2018, que s'emet els dissabtes i diumenges al vespre a TV3. Des de l'octubre passat el programa és líder d'audiència de la seva franja i a l'abril ha aconseguit 261.000 espectadors i una quota de pantalla del 13,1%. Parlem amb el seu presentador d'aquest èxit, de la seva trajectòria radiofònica i del futur de la comunicació.

Aquest últim any el concurs s'ha convertit en líder d'audiència de la seva franja. Què ha passat?

— No sé fins a quin punt la pandèmia, i el fet d’estar més a casa, ha fet que molta gent descobrís l’Atrapa’m si pots. Però això també vol dir que ha agradat i que ho hem fet bé. És la tercera temporada que fem, el programa s'ha consolidat i ja estem treballant en la quarta. Amb el temps l’hem anat polint i incorporant-hi coses noves, el concurs no ha sigut sempre el mateix. També cal dir que és un horari molt bo. Durant molts anys s’havien fet moltes proves en aquesta franja, però ara s’ha trobat una fórmula que ha enganxat la gent. Abans de posar-se al dia amb el Telenotícies, que també és líder, tenen un contingut d’entreteniment que els permet jugar en família. 

Precisament, els concursos en la franja de tarda, com el Pasapalabra, estan aconseguint molt bones audiències últimament. A què ho atribueix?

— Els concursos de televisió no moriran mai. Mira el Saber y ganar. La gent està molt cansada de tot. Des que hem viscut una pandèmia i a nivell polític ha passat el que ha passat, hi ha un esgotament general molt elevat. Aconseguir una desconnexió absoluta amb la televisió es pot fer o bé amb una sèrie de Netflix o bé amb concursos com aquest. Des del minut zero estem disparant preguntes, fem rumiar la gent. És un programa que els espectadors veuen en família, que això a vegades costa molt, i és una hora de cultura i coneixement. Té un format molt senzill però molt efectiu. 

És la primera vegada que presenta un concurs de televisió. Què el va atraure d'aquest format?

— Un concurs a la televisió sempre m’havia cridat molt l’atenció. Em semblava que per la meva manera de ser, pel fet d’improvisar molt, era un format que m’anava com l’anell al dit. M’hi he sentit molt còmode des del principi. Em veig fent altres tipus de format, però aquí soc el Llucià 100%. El que veu la gent és tal com soc. A més, tinc un contacte molt directe amb els concursants. Creem un vincle molt bonic, s’ho passen bé i quan acaben sempre diuen que voldrien repetir.

Mediapro produeix el concurs, que també es fa en altres comunitats autònomes. El de Catalunya, el de València, el de les Illes Balears i el d'Aragó es roden al mateix plató però en dies diferents.

— És un programa d’origen basc que es va vendre a la televisió de València, a Aragó, a les Canàries, a les Balears, a Andalusia i a Catalunya. És la primera vegada que un format així es fa en tantes comunitats. A Madrid, per cert, és l’única comunitat que es va fer i no va funcionar.

Teniu contacte amb els equips de les altres televisions?

— Cadascú fa la seva. Al principi s’aprofitaven algunes preguntes estàndard però en el fons hem vist que els catalans som diferents fins i tot en això. Ens agraden més les preguntes del nostre país.

Les plataformes de streaming estan guanyant cada vegada més terreny a les cadenes convencionals. Com ha de ser la convivència entre unes i altres?

— Les plataformes han de donar veu i vot a les productores que abans només podien viure d’una televisió autonòmica. Això ja està passant. Un programa com Crims té la mateixa qualitat audiovisual que qualsevol programa de Netflix. Les plataformes han fet que tots ens posem les piles perquè els continguts tinguin la qualitat òptima per poder-hi competir. De mica en mica, l’audiència de la televisió convencional s'està passant a les plataformes però la televisió convencional també s’està posant les piles. Cal que es retroalimentin perquè puguin conviure sense fer-se mal. 

Més enllà de la televisió, ha treballat durant anys a la ràdio, on ara presenta El vermut de Llucià Ferrer a Flaixbac. La proliferació de podcasts aquests últims anys afectarà la ràdio?

— Estem vivint un boom del podcast que d’aquí un temps afluixarà. S’està sobredimensionant una mica. Tota aquesta oferta per consumir ràdio és bona. Quan van sortir el Twitter i les xarxes socials vam dir que la ràdio moriria. Però no ha passat, al contrari. Es va retroalimentar de les xarxes. La ràdio és el mitjà més pur, en essència. En soc un enamorat. Els podcasts no li faran mal, al contrari. 

És més oient de ràdio o de podcast?

— S’estan fent podcasts de molta qualitat, però també d’altres de molt cutres. N’escolto sovint amb aplicacions com Podimo. Coses molt ben fetes no n’hi ha tantes, perquè requereix una infraestructura i diners. Seure davant d’un micròfon tres amics i fer conya és molt fàcil. En canvi, costa molt fer humor del bo. Per exemple, els podcasts de Crims estan molt ben fets: estan ben gravats, hi ha muntatge musical, etcètera. Amb alguns podcasts es nota que el so no és bo i tot això ho devalua. 

Va ser el creador d'El matí i la mare que el va parir a Flaixbac i, després, del Fricandó matiner a RAC105. Podem dir que és l'ideòleg dels morning shows musicals de ràdio a Catalunya?

— Soc una persona molt inquieta, sempre m’agrada crear. Durant sis anys, quatre a Flaixbac i dos a RAC105, vaig fer això. Després em va fitxar Catalunya Ràdio per fer les tardes i de sobte, per temes polítics, es va frenar la meva carrera. Es va considerar que era de la crosta nacionalista. Al mes de juliol, just acabant la temporada, se’m va donar l’excusa que es volia canviar el programa de la tarda per temes de paritat. Va ser una decisió purament política comandada pel tripartit. 

¿Viure una experiència com aquesta el va fer desencantar del món de la comunicació?

— Va ser dels moments en què vaig estar més decebut. Estava donant feina a 10 persones i vaig haver de marxar a casa perquè a uns senyors no els agradava. Però, vaja, les coses van així, espero que canviïn i es valori la gent pel seu talent. Vaig rebre una sèrie d’amenaces i, com que era molt jove i acabava de perdre el meu millor amic i director del programa, em van acollonir. Vaig acabar prenent unes decisions que ara no prendria, ara em posaria ferm amb les meves idees i diria que em fessin fora com toca.

Aleshores tenia menys de 30 anys i havia passat per tres de les principals ràdios de Catalunya. ¿Va ser una excepció o ara els joves ho tenen més difícil per accedir-hi?

— Era una excepció per un fenomen d’audiència. Quan vaig saltar de Flaixbac a RAC105 hi va haver un traspàs d’oients que molt poques vegades ha passat. El Fricandó matiner va ser un boom molt bèstia, en quatre dies tenia 270.000 oients al matí. Aleshores van fitxar el fenomen Llucià Ferrer per fer les tardes a Catalunya Ràdio. Era molt jove, però tot i així penso que cada vegada més hi ha presència jove a la ràdio, amb programes com Adolescents XL. Si hi ha talent, s’han de donar opcions als joves.