El manifest de l’Unabomber i un dilema obsolet

La mort de l’Unabomber permet ressuscitar la polèmica sobre la publicació del seu manifest al Washington Post, pagat a mitges pel New York Times. Ted Kaczynski feia disset anys que anava enviant els seus artefactes explosius, i sumava ja tres morts, quan va dir que deixaria la seva campanya d’atemptats si un d’aquests dos diaris li publicava un extens text, titulat La societat industrial i el seu futur. Tot i la premissa segons la qual amb el terrorisme no es negocia –òbviament falsa: no es negocia sota la llum pública, si de cas– l’FBI va recomanar que els diaris es pleguessin a l’exigència de Kaczynski. El text és fascinant perquè és alhora extremadament lúcid en el diagnòstic i torturat en l’exposició. Però el dilema era evident: ¿se salvarien vides o bé s’inspiraria altres persones a seguir el seu camí? Això donant per fet que l’Unabomber compliria la seva promesa. (Sis mesos després va ser arrestat. La seva cunyada va reconèixer en aquell text recaragolat alguns manierismes d’escriptura que havia llegit abans en cartes de Kaczynski al seu germà.)

Poc després de l’afer, 200 editors de la Newspaper Association of America van votar en una enquesta sobre la qüestió. Com si fos una consulta de la CUP, exactament la meitat van dir que haurien publicat el manifest, mentre que l’altra meitat van dir que refusarien fer-ho. Avui, esclar, tot l’enrenou seria innecessari. Si un terrorista publiqués un manifest on no hi hagués ni imatges sagnants ni una crida explícita a la violència, ja no caldria publicar-lo sota la pròpia capçalera: la majoria de mitjans l’enllaçarien i avall. No dic pas que sigui una mala cosa, però sí que em sembla el símptoma d’una certa pèrdua d’innocència per la sobreexposició mediàtica accelerada que vivim. Irònicament, això dona la raó a l’Unabomber sobre com la societat tecnològica fa pagar a la gent un peatge mental important.