El Temps

Conflictes i innovació: els primers anys del temps de TV3

L'ambició per ser punters i les topades amb l'Estat van marcar la primera etapa d'un dels espais més populars de Televisió de Catalunya

6 min
Francesc Mauri i Tomàs Molina a la redacció de TV3 en els seus inicis

Barcelona1 d'octubre del 1986. A la redacció de TV3, Antoni Castejón està preparant la previsió del temps i consulta les imatges de satèl·lit que arriben via el receptor que la televisió ha comprat fa poc. Només hi ha dues organitzacions a tot l'Estat que rebin imatges del Meteosat per antena: TV3 i el cos de meteoròlegs de l'Estat, el llavors anomenat Instituto Nacional de Meteorología (INM), que en comparteix amb comptagotes les imatges.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

En una de les imatges, sobre el Mediterrani, Antoni Castejón observa una estructura nuvolosa poc habitual. Una pertorbació que d'entrada semblava força normal ha adoptat una forma que recorda una mica les estructures de pertorbacions tropicals, i sembla acostar-se a Mallorca.

Castejón, que abans de formar part de l'arrencada de TV3 era funcionari de l'INM, decideix trucar a la persona que està de vigilància meteorològica a l'aeroport de Son Santjoan, Climent Ramis, i li explica el que ha vist i les sospites que té. Des de Son Santjoan, Ramis no té accés a les imatges, i el que fa és demanar a Castejón que les emeti per televisió durant l'espai del temps de TV3, i d'aquesta manera se les podrà mirar i valorar la situació. És gairebé el vespre i el centre territorial de l'INM de les Balears, des d'on es podrien consultar les imatges, està tancat.

Antoni Castejón en els inicis de Televisió de Catalunya.

Durant la nit les pors d'Antoni Castejón es compleixen: una mena de petit cicló mediterrani escombra Mallorca i provoca pluges fortes i un vent huracanat. A Sóller es registra una ratxa màxima de 180 km/h, a Palma una fira nàutica que s'estava duent a terme aquells dies queda destrossada. Enmig del temporal, qui al cap de poc serà director territorial de l'INM a les Balears, Agustí Jansà, agafa imprudentment el cotxe i entre branques que cauen intenta arribar a la seu central de l'INM a Palma per recuperar les imatges del Meteosat d'aquell episodi que està sent històric, però ja serà massa tard.

És només una anècdota, però segurament relata molt clarament com l'ambició de la secció del temps de TV3, que com la resta de la televisió arriba ara als 40 anys, va fer de seguida una aposta per ser pionera, fins al punt d'estar ja des de molt aviat gairebé més preparada per avisar els ciutadans que el mateix servei meteorològic de l'Estat.

Conflictes i innovació: Tomàs Molina sobre els primers anys del temps de TV3

La tensió entre uns i altres va ser habitual en els inicis de TV3. La història del minicicló de Mallorca agafa més volada si se sap que per poder tenir aquell receptor de Meteosat a TV3, Antoni Castejón va haver d'afrontar un consell de guerra. Així ho explica el cap de meteorologia de Televisió de Catalunya, Tomàs Molina, que relata com van ser els anys inicials de la secció.

Ens situem encara abans d'aquest episodi de 1986. Molt aviat els meteoròlegs de Televisió de Catalunya van voler fer una cosa que encara no s'havia fet mai a l'Estat: emetre imatges del satèl·lit en moviment durant la informació del temps. Les van demanar a l'INM, l'únic organisme de l'Estat que en tenia i que s'hi va negar en rodó. A TV3 es va optar llavors per fer una cosa molt estranya per a una televisió, més encara per una televisió acabada d'estrenar i no estatal: comprar un receptor de Meteosat propi.

El radar i les estacions, més topades

Saltem als anys 90, arriben els Jocs Olímpics i això serveix d'excusa per fer un salt endavant també en innovacions meteorològiques. L'INM adquirirà llavors una xarxa de radars de precipitació, però Tomàs Molina també ja fa temps que està mirant de reüll l'ús que en fan les televisions americanes i vol tenir-lo a la tele. Un projecte comú de TV3 amb diferents organismes públics catalans i universitats posa fil a l'agulla per comprar-ne un, però l'organisme regulador de l'Estat tombarà el projecte perquè allà on el volen posar, a Vallirana, ja hi ha precisament el de l'INM. La solució serà una altra vegada tirar pel dret, ja que no hi havia al·legacions tècniques al projecte, sinó simplement de duplicitat. Explica Tomàs Molina que el llavors director de TV3 li va dir que ja el perseguien per haver obert el Canal 33, que no vindria d'aquí. Segons Molina, TV3 va ser la primera televisió d'Europa en emetre imatges de radar.

I encara un tercer xoc, en aquest cas per les dades de les estacions. En un camp en què en l'àmbit internacional sempre havia regnat l'esportivitat, fins i tot en períodes de guerra, una resolució internacional aprovada a mitjans dels 90, en plena explosió d’internet, va permetre a l’INM començar a cobrar per cedir les dades. "Si volia dir la temperatura de Vic, em costava 450 pessetes, imagina't el preu de fer un mapa sencer!", explica Tomàs Molina. Mentre tot això passava, el Servei Meteorològic de Catalunya era restituït, de manera que l’aparició de la xarxa d’estacions automàtiques del Meteocat el 1996 juntament amb l’expansió de les estacions automàtiques personals, van solucionar el problema.

És interessant explicar també que Molina assegura que va ser ell personalment qui va posar la llavor, la idea al cap del president Pujol sobre la necessitat de tenir el Servei Meteorològic de Catalunya. L’havia conegut en un dels actes que es feien al Palau de la Música per entregar un diploma a les persones que havien après a llegir i a escriure aquell any, i es va decidir a fer-li arribar una carta escrita on se sincerava. Molina li deia que no es fiés de l'INM perquè no eren prou solvents, que la gent tenia una imatge del que feien que no era real. I que la percepció que es tenia dels meteoròlegs de TV3 no s’ajustava als recursos dels quals disposaven per fer una predicció, que calia un organisme més important i que l’INM no era solvent.

Les trucades i les pressions

Seguim als anys 90. Trucar a TV3 i que algun meteoròleg s'hi posi és bastant fàcil. Qui escriu aquest article recorda haver-ho fet amb freqüència, quan plovia i volia donar la dada del seu pluviòmetre, amb l'esperança que sortís al llistat del migdia. Normalment, despenjava el becari, però podia passar fàcilment que s'hi posés algun dels presentadors. Aquesta facilitat de comunicació i la interacció amb els observadors mitjançant primer les dades i més endavant també les fotos i vídeos ha sigut també un dels fets diferencials del temps de TV3.

És un moment en què quan la gent fa sevir aquella clàssica frase d'ascensor de “el del temps ha dit...”, gairebé només es pot estar referint al de TV3. No existeix el Meteocat, no hi ha iPhones i la popularitat de l'espai del temps de la cadena és enorme.

En aquest context eren habituals les trucades d'hotelers o comerciants enfadats. Francesc Mauri en recorda una molt especialment. És dissabte al matí, sona el telèfon i una dona demana parlar amb algun dels meteoròlegs. Es presenta com a presidenta de l'associació de comerciants d'un poble del Pirineu gironí que en Mauri prefereix no revelar. Fa un sol que fon les pedres i la previsió era d'una nevada de més de 20 cm, fins i tot a les valls. Els meteoròlegs de TV3 es defensen dient que la previsió era de neu a partir de la tarda, però la dona amenaça de denunciar-los i els acusa d'estar afavorint expressament les grans àrees comercials de Barcelona. Té un argument de pes: els meteoròlegs francesos han dit que no nevaria. A la tarda, però, la neu arriba.

Alfred Rodríguez Picó, Anna Rius, Tomàs Molina i Francesc Mauri.

Tomàs Molina recorda també un pont de la Puríssima en què en aquest cas la previsió sí que va ser errònia. La nevada va arribar, però ho va fer diumenge a la nit, quan tot el peix estava venut. "Em volien fora, literalment", recorda Molina, que té gravada la dada d’ocupació hotelera que hi va haver a causa de la previsió, 7%, i la gira que va haver de fer pel Pirineu per fer-se perdonar. Alfred Rodríguez Picó relatava fa uns mesos al programa Col·lapse de TV3 que per un episodi molt similar el març del 1993 el van declarar persona non grata a la Cerdanya i al Ripollès. Potser els records es barregen, però el que és segur és que la pressió del sector turístic en aquella època era important.

Tomàs Molina i Francesc Mauri coincideixen en el fet que les trucades incendiàries han anat a menys en els últims anys. Segons Molina és sobretot perquè fallen poc, i Mauri té clar que els avisos de perill que publica el Meteocat i els plans de Protecció Civil també han contribuït a fer que les culpes ja no es focalitzin tan únicament en ells quan la previsió no és prou bona.

El capítol d’anècdotes l’engreixen també els directes que s’acostumen a fer en situacions de neu o de temps extrem. Mauri recorda sobretot una situació de neu en què es va quedar aïllat amb el periodista Esteve Soler al coll de la Teixeta i els va rescatar un pagès que els va carregar al maleter del cotxe i va salvar aquell directe. Relata que va haver-hi una època en què els Bombers els deixaven entrat als incendis a fer directes, i que es podien posar contra direcció pel voral d’una autopista enmig d’una nevada perquè les autoritats veien que era el cotxe de TV3 i no els deien res.

stats