Entrevista
Mèdia 22/01/2022

Àlex Gorina: "A mi no em clavaran una coça al cul com van fer a TV3 amb Jaume Figueras"

9 min
Àlex Gorina

BarcelonaFa trenta-cinc anys que Àlex Gorina obre setmanalment La finestra indiscreta i ventila amb aires cinèfils les nits dels oients de Catalunya Ràdio. El veterà presentador s'obre en aquesta entrevista sobre afers delicats com la salut, la jubilació, ressentiments diversos o el Procés, mentre desgrana alguns dels records associats a aquesta ja institució radiofònica.

11 de gener de 1987. Primer programa de La finestra indiscreta, i fins avui. Com et va arribar l'encàrrec?

— Jo era un simple col·laborador parlant de cinema en programes d'altri que portava molt poc a l'emissora. Fins que un dia em va cridar Josep Cuní al seu despatx, quan era cap de programes, i m'ho va oferir.

Va ser un sí immediat?

— Immediat i insensat, com gairebé totes les decisions importants que he pres a la vida.

Per què insensat?

— Era perillós! Pensa que no tinc estudis de periodisme, no tenia cap preparació radiofònica... ignorava on em ficava. Però ha estat molt bé, eh? No me'n penedeixo gens ni mica.

Des del principi, el programa va rebutjar ser una tertúlia de pipa i bufanda, tipus Garci.

— El programa té col·laboradors amb els quals ens discutim, però sempre l'he viscut i entès com una pel·lícula. És a dir, que tingui alguna cosa interessant a explicar, una línia argumental, una progressió dramàtica... i un sentit del muntatge molt determinat, lent quan convé i ràpid quan interessa. I per aconseguir això no pots pensar que el teu programa es basa en una monòtona figura única. El secret, en aquest film per a la ràdio, és saber eliminar tot allò que els directors de cinema eliminen.

I quin director series, tu?

— Hòstia, punyeter...! Això és molt difícil de contestar... (S'ho rumia). Hitchcock!

El de La finestra indiscreta, esclar.

— No ha sigut intencionat! Hitchcock em sembla interessant, emocionant, divertit, inesperat, amb girs de guió constants. I entén el glamur, però també el sentit profund de les coses: fins i tot quan parla de temes intensos, la factura és atractiva. Era un seductor amb trampa, que manipulava moltíssim. Ara, per aconseguir els seus propòsits havia fet coses que avui dia no ens semblen políticament correctes. Però, en fi, també La finestra indiscreta té 35 anys i les coses ja no són ara com eren aleshores.

No et veig fent com Brando i Bertolucci a L'últim tango a París amb la dissortada Maria Schneider, francament.

— Jo no soc un artista, eh? Jo soc, si de cas, un comunicador. I, en tot cas, aquesta manipulació puta no l'he feta ni la faré mai. El que sí faig, a les entrevistes que faig, és intentar arribar allà on convé. Sense enganyar, però explorant els camins que em permetin treure una informació que jo crec que és interessant. Però fer una putada... no.

I com a espectador? Ets dels que separen l'obra de l'artista?

— Si no ho fem, aleshores hauríem de qüestionar-nos tota la història de l'art completa... però no tenim tota la informació. Tu pots ser l'admirador més gran de l'obra de Caravaggio i era un fill de puta assassí, d'acord. Ara, ¿com resolem el dilema? ¿Sabem què el va dur, en un moment determinat, a cometre un acte de violència? Jo entenc que és molt difícil poder mirar igual les coses quan t'arriba una informació que modifica el teu punt de vista sobre la persona que ha fet aquesta obra. Però és que, portat a l'extrem, seria invivible. No podríem gaudir de res, d'aquest món. Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, així que gran part dels valors de la història de la literatura, la pintura, el cinema o la música neixen precisament de dolors, de traumes i d'imperfeccions que fan que trobis en aquestes obres material per entendre molt millor l'ànima humana.

Quina és l'entrevista que t'ha fet suar més?

— La més decebedora de la meva vida no em va fer suar la cansalada, sinó que em va fer plorar a llàgrima viva. Va ser Jacques Tati. Era l'any en què acabaria morint i em va concedir una entrevista a l'Hotel Astoria. Arribo, m'assec, engego el petit magnetòfon de l'època, començo a preguntar... i aquell senyor no contestava. Se'm quedava mirant, buscant en el seu cap, sense sortir-se'n. Em vaig adonar que no recordava absolutament res. Avui sé que hi ha una cosa que es diu Alzheimer, però en aquella època ho ignorava. Vaig aturar el magnetòfon i vaig seguir parlant amb ell perquè no el volia posar en evidència. Però ell estava patint, ho notava.

I, per treure'ns el regust amarg, una que t'encantés?

— Moltíssimes. N'hi ha una amb la Fanny Ardant en què ella es va trobar en una conversa que suposo que anava més enllà del que s'esperava i es va obrir d'una manera que m'ho va explicar tot. Va entrar amb un punt de fredor autoprotector i va acabar revelant moltes intimitats de gent com Truffaut o Depardieu. Ara bé, com que ella ho explicava no fent ja una entrevista, sinó parlant amb algú amb qui se sentia humanament ben acompanyada, vaig pensar que això ja no em donava dret a transformar-ho en una entrevista. I no ho vaig fer.

Alguna connexió notable més?

— Un altre exemple collonut, però molt diferent, va ser el d'Irene Papas. Va ser molt bèstia, perquè va ser una entrevista xulíssima, interessant, rica... i molt sexual. Jo no sé què li va passar a aquella senyora –suposo que li devia agradar– perquè em va estar fotent mà durant tota l'entrevista. No crec que pretengués anar més enllà: va ser una actitud física d'ella. Devia voler demostrar proximitat i confiança... No m'havia passat mai i em va resultar molt divertit.

Àlex Gorina

Al desembre faràs 70 anys. Però no se't veu amb vocació de jubilat.

— Jo em jubilaré, eh?

La finestra tanca, doncs?

— No sé què passarà. Que existeixi en aquests moments ja és un miracle, perquè han desaparegut tots els programes monogràfics culturals a Catalunya Ràdio. No sembla que hi hagi gaire interès en recuperar un tipus de format en què el món de la creació i de l'art tinguin protagonisme únic.

En tot cas, no t'imagino al parc donant menjar als ocellets.

— Hi ha moltes coses que vull fer, però que no entomo perquè estic massa centrat en un únic tema. Per exemple, m'agradaria escriure. Potser unes memòries, que podrien ser escrites o a la ràdio, com el que faig als matins amb la Laura Rosel. Però sí, m'he de jubilar. Estic començant a notar que em fallen coses. No el cap, però em fallen coses. El meu pare, que va morir ara fa tres anys, es va jubilar passats els vuitanta i em va donar un consell: "No facis com jo, no siguis burro. Si tens coses pendents, fes-ho ja, que jo m'he esperat massa i ara ja no puc fer-les".

Has esmentat el pare. Tu havies de ser un Estevet: l'hereu que havia d'assumir la gestió de la fàbrica tèxtil familiar.

— Des que vaig néixer estava destinat a ser el successor del meu pare i del meu avi, a qui adorava. Però no m'interessava una merda, el món del tèxtil. M'agradava el cinema d'una manera boja. Em passava la vida escrivint cartes a la secció de Mr. Belvedere de Fotogramas, que portava Jaume Figueras.

Parlant de figures paternes...!

— Efectivament, el Jaume Figueras és el meu segon pare, l'espiritual. Tothom s'ha pensat que estàvem enrotllats: doncs no! Per a res. Però l'hi dec tot, des que a Fotogramas li van demanar que deixés de publicar les meves cartes –segons em va explicar molts anys després– i ell els va dir que no tenia cap dret a frustrar la passió d'aquell noi, que era jo. Encara avui continuem sent amics de l'ànima. Una de les coses que més em dol del món, de fet, és com se'l van treure de sobre a TV3 i li van girar l'esquena. A mi no em clavaran una coça al cul com van fer a TV3 amb Jaume Figueras, perquè molt abans hauré desaparegut i m'hauré amagat dalt d'una muntanya.

Però havíem deixat la història en el moment en què has de comunicar que no et dedicaràs al tèxtil.

— La mateixa nit en què vaig tornar de la mili li dic al meu pare: ho sento, però no. Ell va acceptar amb la condició que fos jo qui l'hi digués a l'avi. I hi vaig anar l'endemà. Era una persona tradicionalíssima, un home ja gran, catalanista, d'Esquerra Republicana, molt wagnerià i totes aquestes coses. Sé que els va ferir moltíssim, però tots dos em van agafar de la mà i em van dir: "Fes el que hagis de fer. Això sí, busca't la vida".

Pinotxo és la primera pel·lícula que vas veure, però qui marca la teva cinefília infantil és Peter Pan.

— Sí, ell és el primer ídol, el primer sex symbol, la primera disfressa... i el primer intent de suïcidi insensat, pensant-me que podria volar com ell. Em vaig llançar des de dalt de l'armari i em vaig fer un bon nyanyo.

Hi veus un lligam ja amb la teva sexualitat?

— Hòstia... que jo pogués sentir una atracció sexual cap a ell?

Que t'identifiquis amb ell. La resistència a créixer, una certa pansexualitat.

— Doncs no en soc conscient. M'acabes d'obrir una porta a una reflexió, la veritat! I clarament la part de la disfressa més atractiva eren aquelles malles verdes, que eren idèntiques a les d'Errol Flynn.

...famós per la seva capacitat natural a l'hora d'omplir malles.

— Hahaha, però això ho ignorava, quan mirava de petit la pel·lícula. I he de dir que les coses masculines que a mi m'atrauen no tenen res a veure amb el 95% dels tòpics habituals del món gai. Això t'ho puc assegurar.

Deies abans: comencen a fallar coses. Vols parlar-ne?

— Tinc una hèrnia discal doble, de la qual, probablement, m'operaran de manera imminent perquè em resulta dolorosíssima. No dormo gens i m'estic medicant a base d'un tractament que no es pot sostenir en el temps, perquè m'acabarà fent mal. És una operació delicada, d'aquelles que si es pot evitar, millor. Però és que, en ple 2022, no té sentit estar vivint amb un dolor com a company de viatge que transforma i deforma la teva visió i percepció de les coses. A això s'hi suma que, fa uns anys, vaig tenir un infart de retina. És quan un tros de retina mor i, per tant, no hi ha res a fer: en un dels dos ulls hi ha una taca, un abisme negre. Això, a la meva vida, que està feta de veure... doncs m'hi he hagut d'adaptar. S'ha de ser conscient que, a poc a poc, vas adquirint dèficits físics. Tot i que a estones penso que això va tenir un origen psicosomàtic.

I quina en seria l'arrel?

— Jo vaig quedar molt tocat de la meva experiència fent la sèrie La gran il·lusió per a TV3. Vam presentar un projecte per explicar la història del cinema català, des de les seves imatges. I van aprovar la primera tongada d'episodis, que arribava fins als anys 50. Fins que van canviar els directius i va quedar penjada just quan venia la part més interessant: l'Escola de Barcelona, la Transició... A més, era una col·laboració entre TV3 i Filmoteca, i les dues institucions van tenir una relació pèssima. Quan la vam tenir feta, molts càrrecs de TV3 ens van llançar als lleons. Això no funcionarà, això no té un duro, deien... Però va ser un èxit brutal. I mira que la van maltractar perquè els interessava que no anés bé, ja que no era el tipus de televisió que en aquells moments volien. Havien renunciat, voluntàriament, a una televisió pública on s'acollissin aquest tipus de programes, perquè hi havia un altre tipus de projecte, que és el que actualment encara veiem.

La pindoleta cultural.

— Sí, tu ho has dit. Pam. Pensa que, quan va anar bé, es van trobar un problema enorme. La van desprogramar, canviar de dia, d'hora... No hi havia manera: va-anar-bé. No tenien excusa. Així que quan va arribar el moment de plantejar la segona part, ens van dir que ja en parlaríem. I aquí jo vaig tenir un desengany enorme. Ja podia dir missa, jo, que a ells se'ls en fot la televisió pública. No només se'ls en fot: no la volen, els molesta. I per a mi això va ser duríssim. "Que naïf que ets, Gorina", em deia. La fatiga de fer-ho tot amb una sabata i una espardenya, enfrontant-nos amb tothom... em va enfonsar. Per a mi, la sèrie havia de ser el meu testament: llegar una sèrie que, per primer cop, explicava la història del cinema d'aquest país. No poder-me'n sortir em va deixar una petjada definitiva. Alguna cosa dins meu es va carbonitzar.

Et veig molt ressentit, però quan et sento traspues alegria i joia de viure. La processó va per dins?

— És l'energia que em surt. Soc conscient que m'estic dedicant a una cosa que molta gent considera prescindible. Si jo no li poso un plus absolut d'entusiasme... no podria fer-ho. Però el to no vol dir que jo no tingui molta consciència i ràbia de moltes coses.

Com ara?

— Tinc molta ràbia d'aquest país, del qual estic enamorat, però que considero que maltracta el cinema de manera sistemàtica. I els polítics fan panegírics de Bofill quan toca, però se'ls en fot la cultura absolutament. També em fa ràbia com s'encara el tema del català. El que li passa a la llengua em dol moltíssim, però cada vegada que es parla de cinema o televisió a Catalunya és en funció de si serveix perquè el català tingui una plataforma d'expressió, i a mi això em sembla un horror. ¿Tu et conformaries amb tenir un cinema de merda, sempre que fos perfectament parlat en català? No em convenç. De la mateixa manera que em remou que molta gent es passi la vida dient que hem de parlar en català, però no van a veure una pel·lícula catalana ni que els matis. I, mira, el cine català té pel·lis bones i dolentes, com passa arreu. Però hi ha una generació actual de cineastes joves catalanes meravelloses que estan demostrant el que no està vist. Tot i això, no puc pas convertir el programa en un abisme de negritud, esclar.

Com has viscut el Procés?

— Amb una profunda decepció personal. A mi em poden assenyalar i dir: "Però tu t'ho creies de debò?". Doncs, miri, sí. A banda que ho volia, m'ho vaig creure. I vaig ajudar i hi vaig participar tant com vaig poder. I fins i tot quan començava a dubtar-ne, pensava: segur que hi ha alguna cosa que no ens expliquen. Perquè em resulta inimaginable que arribessin fins allà i aleshores ens deixessin tots amb aquella cara d'astorats. Ni m'ha foragitat de ser independentista ni de pensar com penso, però mai perdonaré el dia que van tenir la barra de dir-me a la cara, en una roda de premsa des de Girona: "Era una broma, me'n vaig a França. Adeu, ja us apanyareu".

stats