Dimarts el Sense ficció de TV3 ens presentava Diari de la meva sextorsió (Gaudí a la millor pel·lícula documental), on la cineasta Patricia Franquesa relata en primera persona el seu dia a dia a partir del moment que li roben el portàtil en un bar de Madrid i és víctima d’un xantatge terrible. Uns hackers contacten amb ella demanant-li diners a canvi de no enviar a tots els seus contactes les fotografies íntimes que tenia arxivades a l’ordinador. El plantejament narratiu de la directora del documental és excel·lent, perquè més enllà d’una denúncia dels fets porta la divulgació a un altre nivell molt més atrevit. En comptes d’un relat tradicional a través d’experts i una estructura clàssica del drama, la Pati ens convida a formar part de la seva intimitat. I així ens endinsem en un documental que parla de la vulneració de la privacitat a partir de convidar-nos a entrar-hi. El fet d’utilitzar el seu sobrenom familiar, Pati, en comptes del nom professional, ja ens diu que ens està transportant a un altre nivell de la seva vida. El que veiem és un diari de la seva sextorsió, però allunyant-nos de les dates d’un calendari i l’explicació informativa. Penetrem en la paranoia d’una sextorsió a través del llenguatge de les seves pantalles, especialment la del mòbil. L’espectador passa a observar tots els seus vídeos, gravacions, missatges d’àudio i de WhatsApp, correus electrònics i cerques a través de Google. És el seu dia a dia a través del seu rastre tecnològic, mantenint la intensitat de l’ús. Percebem el seu estat d’ànim a través de la seva conducta en el món digital. La idea és sensacional, perquè ens submergeix en aquesta interfície que ens permet observar però també ser vist, en què podem buscar però també ser rastrejats, podem vigilar però també ser controlats. És aquesta idea del panòptic portada a la realitat més quotidiana. Mai ens movem d’aquest llenguatge digital de les pantalles, que ens parla de com, qualsevol de nosaltres, deixem les nostres petjades a l’espai virtual. Té una càrrega emocional molt més potent: la necessitat d’investigar per un mateix, la paranoia de no saber fins a quin punt t’estan espiant a tu, les sospites sobre la gent del teu entorn. Les converses amb la seva amiga Moni ens serveixen de fil conductor per anar-nos situant en la història. Li expressa les sospites sobre el seu ex, amb qui havia quedat just al lloc on li roben el portàtil. No és l’única que té aquest dubte. L’espectador també s’ho planteja. Patricia Franquesa intenta que l’audiència s’identifiqui amb la seva angoixa.
Som testimonis d’aquesta cultura de la documentació constant de la pròpia vida, de la dèria de la videoselfie, de l’autocontemplació, de l’exposició, del relat permanent de la quotidianitat en què l'element més banal es converteix en context i motiu d’interès. La directora utilitza l’arma amb què l’ataquen com un mecanisme per defensar-se i protegir-se. És interessant i valent, perquè, més enllà de l’evolució i resolució del xantatge, Diari d’una sextorsió ens parla de la distorsió actual del valor de la intimitat.
