Si parlem d’Antonio Maestre, parlem també de la resta

El Mundo munta la mira telescòpica i dispara un article titulat “Hem de parlar d’Antonio Maestre”, que firma el columnista Juan Diego Madueño. A la diana hi col·loca el col·laborador de diversos programes televisius, que ha denunciat amenaces per part de l’extrema dreta i de l’entorn de Vito Quiles, la seva nèmesi. L’autor de la columna escriu una frase que val la pena mastegar: “Si Alvise Pérez aprofita la confusió de les xarxes socials per elaborar, com un expert dinamiter, boles, Antonio Maestre aprofita la confiança generada per un plató de televisió per fer-se passar per periodista”. Més enllà que la simetria que dibuixa em sembla tramposa, pensada per establir una equidistància forçada entre els dos personatges, sí que compro el diagnòstic segons el qual a la televisió hi ha perfils que, sota la targeta de visita de periodistes, són en realitat delegats dels partits polítics que funcionen a cop d’argumentari.

Ara bé, aquí és quan convé desmuntar la mira telescòpica i fitar a través d’un gran angular. Potser l'opinador descobreix aleshores que no només Maestre és “un propagandista transvestit d’objectivitat”. I, fins i tot, que alguns d’aquests tertulians de quota emanen del mateix diari en què col·labora. La qüestió, esclar, és que no hi ha una definició clara sobre què és un periodista. ¿Aparèixer en una tertúlia et converteix en periodista, per definició? ¿Parlar de periodisme d’opinió és un oxímoron? ¿Com podem destriar el gra del criteri –i fins i tot de la ideologia– de la palla de la doctrina? ¿Té sentit apuntar contra Maestre i obviar noms com el d’Eduardo Inda, que apareixia gloriosament retratat en el Ferrerasgate en què s’evidenciava la campanya d’intoxicacions contra Podem? Friso per saber si, des d’El Mundo, es faria campanya per impedir la participació en tertúlies televisives de qui hagi estat condemnat per publicar informacions falses.