El programa de TVE Historia de nuestro cine celebra el seu desè aniversari. I per celebrar-ho, més enllà de resumir la mirada ibèrica del setè art a través de convidats de diferents generacions, ha requerit una felicitació oficial de la reina Letícia. La reina, que deu enyorar el seu passat com a periodista i presentadora, ha obsequiat el programa amb un discurset de tres minuts en un plató. Ella sola, mirant a càmera, i fent una dissertació sobre el poder cultural del cinema salpebrat amb frases cèlebres de grans directors espanyols.
La felicitació es va convertir en un acte de lluïment de la reina per recordar a l’audiència el seu talent com a presentadora. Carrincló, refistolat i amb aquella suficiència de l’alumna més aplicada de la classe que vol sortir a la pissarra per marcar les diferències. El canal temàtic informatiu 24 Horas se’n feia ressò.
El dubte, però, és si la televisió pública ha de recórrer avui dia a aquesta mena de felicitacions i efectismes tan passats de moda. Quin valor té actualment l’enhorabona d’un monarca en un context mediàtic? Un ens que s’ha de caracteritzar per la seva independència i pluralitat hauria de prescindir d’aquest tipus de dinàmiques caduques. Són inèrcies anacròniques i buides. Actualment, la presència d’un monarca a la televisió hauria de ser més percebuda com una intromissió que com un valor afegit. D’altra banda, és obrir una finestra de propaganda a la Corona, vinculant-la a la cultura i a un context de modernitat. Qui necessita més a qui? ¿El cinema a la monarquia o la monarquia al cinema? El cinema no la necessita. En tot cas la pot utilitzar com a desencadenant d’històries, sempre des de la llibertat. En canvi, la reialesa necessita el cinema i qualsevol altra plataforma cultural com a eina d’humanització i prestigi de la seva institució. Felip VI i Letícia tampoc són figures culturalment representatives d’aquest àmbit, ni tan sols cinèfils reconeguts. En el passat, l’actriu Grace Kelly, en tant que princesa de Mònaco, haurai pogut tenir un sentit com a representant institucional i simbòlica del món cinematogràfic, però no és el cas de Letícia.
Encara està menys justificat incloure la Corona en un programa que commemora el cinema. És incoherent que una disciplina que ha de tenir la capacitat i la voluntat de qüestionar el poder establert i d’estimular una mirada crítica sobre la realitat busqui l’aprovació d’un poder hegemònic associat a la tradició més conservadora. El cinema ha de qüestionar, ha de ser, entre moltes altres coses, dissident, subversiu, incòmode, independent i alternatiu. Tot el que no representa la monarquia, que s’associa a un relat oficial. I, per tant, allò que es pot controlar. El vistiplau de la Corona no fa més que desactivar tot el poder i el valor simbòlic del cinema.
