Món digital
Mèdia 14/11/2022

Jordi Wild: "Podria retirar-me demà mateix"

Youtuber

5 min
Jordi Wild la setmana passada a Barcelona

BarcelonaJordi Carrillo de Albornoz Torres (Manresa, 1984), conegut a internet com a Jordi Wild, és un dels youtubers amb més seguidors de l'estat espanyol. The Wild Project , el seu podcast amb entrevistes i tertúlies de gairebé quatre hores de durada, té més de tres milions de seguidors. El manresà va obrir el seu primer canal de YouTube el 2013 i, des de fa temps, crear contingut a internet s'ha convertit en la seva feina a temps complet. Ara publica Así es la puta vida (Ediciones B), el seu primer llibre.

Diu la contraportada del llibre que aquí expliques el que és, per a tu, la vida de veritat, "sense edulcorants ni sucres afegits". Què és la vida de veritat?

— Tinc una visió molt pragmàtica de la vida. En els últims anys ens han intentat vendre la idea que la vida és fàcil, que hi ha secrets màgics per ser feliços, que seguint cinc passos tot anirà bé. Tot això és mentida. La vida, en gran part, és fracàs, cops que reps, i et toca aixecar-te i seguir. Tenia ganes de parlar de les xarxes socials, el món digital, els problemes de salut mental, la cultura de la cancel·lació, les opinions dels altres, que abans eren privades i ara t’arriben directament. 

Parles de la cultura de la cancel·lació quan tu n'has viscut diversos episodis en primera persona. El 2017 et van acusar de masclista pel videoclip Hasta que arda. ¿Estàs en contra de les crítiques?

— La cultura de la cancel·lació no són crítiques, són destruccions. No vol dir haver-te equivocat i que et critiquin, això és el més normal. Et deshumanitza, és una espècie de caça de bruixes moderna i digital. En el meu cas, hi ha moments en què m’he equivocat. No soc perfecte, passo moltes hores parlant. Si crec que he comès un error, demano perdó i segueixo endavant, perquè tampoc em fustigaré. Som humans, no passa res. En altres casos són prejudicis. La majoria de gent que cancel·la algú ha vist quatre clips i dos tiktoks i ja es pensa que coneix aquella persona. Quasi qualsevol persona coneguda ha tingut episodis d’odi massiu. Twitter s’ha convertit en un abocador d’escombraries on la gent treu la seva frustració.

¿Quan parles de cancel·lació et refereixes a gent que ha perdut feines?

— El Johnny Depp, per exemple, va perdre tots els seus papers fins al judici. 

Sí, però ara torna a estar treballant.

— Sí, però ja no és només perdre els diners, sinó ser titllat de maltractador durant molts anys de forma inequívoca fins que ara la gent diu una altra cosa. El que ha passat ja no li treu ningú. Al James Gunn, director de Guardianes de la Galaxia, li van treure uns tuits del passat amb molt d’humor negre i va quedar-se sense feina. Després l'hi van tornar a donar. Però per mi la cultura de la cancel·lació no és només perdre la feina. És l’intent d’un grup de cancel·lar-te com a vàlid, com a humà. Et diuen que ets mala persona, t’amenacen. Això no hauria de ser així. Seria meravellós debatre amb algú amb qui no estàs d’acord, parlar-ne, i no dir-li a aquest algú que no val per a res. I això és el que passa amb l’amplificador de les xarxes socials. 

Quin és el moment en què ho has passat pitjor?

— Fa anys va haver-hi una època en què jo tampoc estava content amb el contingut que feia. Estava molt enfocat amb el que la gent esperava de mi. Era un cercle viciós. Vaig tenir diverses polèmiques seguides: una amb el Frank Cuesta, per un tema de Tailàndia, una altra per un videoclip que vaig fer, la reacció al qual va ser desproporcionadíssima. No és que ho passés gaire malament, però em vaig adonar que aquell no era el camí que volia seguir. Vaig fer una sèrie de canvis importants. I fins avui. 

Ara quan mires vídeos com el del Frank Cuesta, o del videoclip que van acusar de masclista, què penses?

— Alguns els veig perfectes, no hi veig res dolent, i d’altres no m’agraden. Tinc 38 anys, vinc d’un altre background. La mentalitat ha canviat molt. No me’n penedeixo, perquè van sorgir d’un moment determinat i hem d’aprendre dels errors, però hi ha bromes del passat que ara em violenten una mica.

Fa uns dies va aparèixer un vídeo teu a les xarxes socials, que vas publicar fa un any, en què criticaves el nivell intel·lectual d’Irene Montero. Després vas fer un tuit demanant perdó. Què va passar?

— No vaig estar encertat i per això he demanat disculpes. Vivim en un món tan narcisista que sembla que demanar perdó sigui una debilitat. No m’agrada l’apreciació que vaig fer del seu nivell intel·lectual, no és veritat i no està bé. Amb altres coses que vaig dir em reafirmo. Crec en la tecnocràcia i m’agradaria que els ministres fossin gent amb un nivell intel·lectual màxim. Després m’he trobat amb una reacció exagerada de molta gent, que actuen com un grup de força en contra meva.

¿Aquest odi que reps té impacte en les visites dels teus vídeos o podcasts?

— Zero, l’impacte és absolutament inexistent fora de Twitter. Són comentaris molt de nínxol, no m’ha afectat gens en termes de visites. Són dos dies de cercle viciós i passem a una altra cosa.

Vius de YouTube?

— Sí, del podcast i de l’altre canal, El rincón de Giorgio, que tinc com a secundari. De fet, amb les xifres que mou el podcast podria retirar-me demà mateix. 

T’ha passat pel cap marxar a Andorra?

— En el seu moment m’ho vaig pensar, però sé que allà seria més ric però més infeliç. Seria com estar en una presó, sense la meva gent. Ara, jo no soc ningú per dir a la gent que es quedi a viure aquí. 

Parles en català amb el teu entorn més proper. T’has plantejat fer vídeos en català?

— No, perquè vull intentar adreçar-me al màxim públic possible. Tinc un públic molt fort a l’Amèrica Llatina i vull arribar-hi. No descarto fer alguna cosa en català, però seria petita, i ara per ara ho veig difícil. Implicaria complicar-me molt en l'àmbit personal per un projecte que seria un capritx, perquè no en faríem res.

No en podries viure.

— Jo potser sí perquè a Catalunya tinc molts seguidors, però seria més per il·lusió. No m’ho plantejo a mitjà o llarg termini.

Et va arribar una oferta d’una televisió privada i vas dir que no. Per què? 

— Estic molt bé a internet. Anar-me’n a la tele és fer un pas enrere. Al meu canal mano jo, faig el que vull i no he de donar explicacions a ningú. Em dec a mi mateix i als meus seguidors, a ningú més. 

Jordi Wild la setmana passada a Barcelona

Manes tu o manen els teus seguidors? Si el teu contingut els deixa d’interessar, et quedes sense feina.

— Quan vaig decidir crear el podcast, en l'àmbit comercial m’haurien dit que estava boig. Vaig passar de fer vídeos de 20 minuts a podcasts de quatre hores. Doncs ha estat el projecte més gran que he tingut a la meva vida. La gent va adonar-se que faig el que em dona la gana, no el que ells volen sentir. Ahir vaig portar un matemàtic i vam estar tres hores parlant de matemàtiques. I sé que serà molt vist, perquè ben tractat qualsevol tema és interessant.

Però sí que hi ha una relació entre l’èxit dels podcasts i el que cobres a final de mes.

— Cobro per cada mil visites. M’hauria de veure molt poca gent per no poder-ne viure. No soc algú gaire ambiciós econòmicament. Si el que faig em fa infeliç, de què em serveix guanyar molts diners?

Tens un pla B per si les coses deixen d’anar bé?

— Si algun dia falla el que faig ara, m’he organitzat prou bé per no treballar més. Tinc aquesta gran sort. Vinc d’una família bastant humil, sé el que costa guanyar diners. Em va començar a anar bé no amb 15 anys, sinó gairebé amb 30. Si s’acaba no sé què faré, però sé que no tindré una feina que no m’agradi. 

stats