El salari mínim com a etern espantall
El salari mínim interprofessional és una magnitud molt elàstica. Primer, pel decalatge entre el que marca la llei i la crua realitat. Segon, perquè no és el mateix pagar lloguer a Tàrrega, posem per cas, que a Barcelona. I, tercer, perquè la premsa en fa tota mena d’interpretacions que tenen a veure més amb les seves intencions editorials que amb l’anàlisi objectiva sobre l’impacte que suposa apujar-lo o abaixar-lo. Coincidint amb la campanya castellanolleonesa, la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, ha deixat anar que estudien apujar l’SMI fins als mil euros. La lletra petita diu que potser no s’hi arribarà, però la xifra rodona era important per assegurar-se lloc a les portades de dimarts. A Madrid, El País ho dona més gros que ningú, esclar. “Treball prepara una alça immediata del salari mínim a 1.000 euros”. Aquest immediata té un efecte emfàtic –les eleccions són massa a prop per no posar-hi l’accent– i en el subtítol s’informa que, a més, s’aplicarà retroactivament des de l’1 de gener. Tot i que el diari fa temps que és tan liberal com els seus companys de quiosc favorables al PP, destaca en el text de portada que “la revisió beneficiaria uns dos milions de treballadors”.
Mirem com ho dona El Mundo i comparem. Per començar, obre la portada amb un altre assumpte: “El PP es llança a mobilitzar 85.000 indecisos per assegurar-se el govern”. És més un eslògan que una notícia perquè, com és natural, tots els partits es llancen a mobilitzar indecisos: la notícia seria que hi renunciessin. L’assumpte dels sous –que afecta tot l’Estat i no només una comunitat autònoma– rep aquest titular negatiu en un mòdul menor: “Díaz torna a amenaçar la CEOE: SMI de 1.000 euros si no hi ha pacte”. I La Razón encara es posa més catastrofista: “La pujada de l’SMI a 1.000 euros posa en risc més de 100.000 llocs de treball”. Personalment, tindria molt d’interès en saber com han fet aquest càlcul que dona una xifra tan rodona, més enllà de repetir acríticament els arguments de les patronals. I també val la pena notar que posar en risc és una expressió comodí: tant si es destrueix un sol lloc de treball com cent mil –que ja seria mala sort per una pujada de menys de 40 euros– pots dir que l’has encertat, perquè tu només vas escriure que estaven en risc. És un win-win... amb la precarietat dels altres.
