Crítica de sèries
Mèdia 02/12/2021

En una de les millors sèries de l'any, l'infern és un desert de glaç

Andrew Haigh dirigeix 'La sangre helada', una aventura marina que s'endinsa en el pou de la maldat humana i l'escura fins al fons

3 min
Colin Farrell a la sèrie 'La sangre helada'

'La sangre helada'

Andrew Haigh per a la BBC Two. En emissió a Movistar+

Una sentència d'Arthur Schopenhauer ens dona la benvinguda a La sangre helada: "El món és un infern, i els homes en són alhora les ànimes turmentades i els dimonis que l'habiten". Aquesta minisèrie de la BBC dirigida per Andrew Haigh adapta la novel·la recent i homònima d'Ian McGuire, que narra les desventures dels tripulants d'un vaixell balener, el Volunteer, en ruta cap a l'Àrtic quan, en ple segle XIX, aquest tipus de comerç ja està en crisi. Els dos protagonistes de la sèrie semblen encarnar les dues tipologies d'homes que defineix el filòsof alemany. Patrick Sumner (Jack O'Connell) és un cirurgià irlandès al qual han fet fora de l'exèrcit britànic per la seva implicació en un assumpte tèrbol a l'Índia. Sumner s'enrola al Volunteer perquè no té gaire més opcions professionals. L'acompanyen els fantasmes de la seva estada a la colònia britànica. Henry Drax (Colin Farrell), en canvi, és un arponer astut, de tarannà primitiu i pulsions violentes que no sent cap mena de recança a l'hora d'obrar el mal. Els dos treballen a les ordres del capità Brownlee (Stephen Graham), un empleat del Baxter (Tom Courtenay), aquest últim pura encarnació del cavaller capitalista que, sense perdre mai les formes, només pensa en els beneficis.

Jack O'Connell i Stephen Graham a la sèrie 'La sangre helada'.

La sangre helada (The north water en el títol original en anglès) recorre molts territoris ja explorats pels grans clàssics de la literatura nàutica, de Herman Melville a Joseph Conrad. En bona part, és un altre viatge al cor de les tenebres de l'era victoriana en què es canvien els paisatges sufocants i ufanosos de la selva africana (o asiàtica, si pensem en Apocalypse now) pels horitzons de gèlida desolació de l'Àrtic. Haigh va optar pel rodatge en localitzacions reals, una decisió poc habitual en les sèries per les moltes complicacions que comporta i les despeses que genera. La sèrie es va filmar en bona part a Svalbard (Noruega), l'arxipèlag habitat per població civil més septentrional del món. L'esforç va pagar la pena, perquè el paper aclaparador dels escenaris naturals és una de les singularitats més fascinants de La sangre helada. La sèrie arrenca com una història d'aventures nàutiques d'afany realista per derivar de mica en mica cap al film de supervivència, no només física. Encara que el seu aspecte sigui el d'un relat clàssic, aquí hi ha poca acció i, en canvi, molta atmosfera interior. Al llarg de cinc episodis, Haigh ens submergeix a poc a poc en l'estat d'asfíxia emocional del protagonista, a mesura que les tensions al Volunteer augmenten, l'ombra del Mal guanya terreny i les condicions meteorològiques es compliquen.

La força plàstica de la brutalitat

Es nota que Haigh prové del món del cinema, on ha firmat títols com les esplèndides Weekend i 45 anys. Aquesta és una sèrie que troba els seus millors moments no pas en els girs de guió o els conflictes dramàtics, sinó en decisions de posada en escena. Al final del primer episodi, sentim el pànic del protagonista davant de la possibilitat de quedar-se sol al mig de l'àrtic a partir dels contorns cada cop menys definits del paisatge davant seu: el vaixell i els seus companys de la tripulació de sobte resten inabastables mig difuminats a l'horitzó, com si ens trobéssim davant d'un quadre de Turner. La conclusió del quart episodi també és un molt bon exemple de com escenificar la progressiva caiguda en mans de la follia. Fins i tot les explosions de violència, com la seqüència de la matança de la balena, desprenen una indiscutible força plàstica en la seva brutalitat. I el final respon, esclar, a la frase de Schopenhauer que ens interpel·la des de l'inici.

stats