Mossos d'Esquadra parlant en alemany: la curiosa sèrie de TV3 per als diumenges a la tarda

BarcelonaEls espectadors de TV3 van veure’s sorpresos el passat 30 de març per un telefilm singular o, si més no, curiós. L’acció se situava a Barcelona i estava protagonitzada per dos Mossos d’Esquadra: l’inspector Xavi Bonet i la comissària Fina Valent, que investiguen l’assassinat de l’Àrsalan Qureixi, un venedor il·legal de llaunes de cervesa i immigrant sense papers. La topada casual amb un home a qui han colpejat fortament el cap amb una ampolla a la platja els posa sobre la pista d’una trama criminal. Fins aquí, una història de gènere negre de manual, però que sobtava –si es mirava en versió original amb el sistema dual, si més no– perquè els dos Mossos d’Esquadra, i la resta de personatges, s’expressaven en alemany, a joc, de fet, amb les inequívoques faccions germàniques dels dos protagonistes, els actors Clemens Schick i Anne Schäfer.

Crims a Barcelona és, en realitat, Der Barcelona-Krimi, una sèrie de telefilms produïts per Das Erste, el principal canal de la televisió pública alemanya i el més veterà del país. El primer es va estrenar l’any 2017 i se n’han fet vuit, de moment, l’últim dels quals es va oferir al país germànic el 2023. De moment, TV3 ha ofert els dos primers títols i diumenge passarà el tercer, titulat Nenes robades. En aquesta història, els Mossos enxampen una adolescent que està a punt de robar una moto i descobreixen –amb dificultat perquè un trauma li impedeix parlar– que ha estat tancada i lligada dins una nevera vella en un edifici abandonat. Quan els agents troben els ossos cremats de dues adolescents més, sospiten d’un dermatòleg. També hi ha assegurat el quart capítol, Formigó tacat de sang, però encara no hi ha dates per als quatre següents.

L’explicació d’aquesta curiosa barreja entre estètica de telefilm alemany amb actors germànics interpretant personatges amb noms catalans i trames arrelades a la realitat barcelonina i catalana té nom i cognom: el de la guionista Stefanie Kremser, que és qui va crear els personatges i escriure la primera de les històries. Nascuda en una família alemanya-boliviana, va passar la infància i l’adolescència a la ciutat brasilera de São Paulo, abans de traslladar-se a Múnic per estudiar cinema documental. El seu últim gran canvi geogràfic va consistir en instal·lar-se l’any 2003 a Barcelona amb el seu marit, l’escriptor Jordi Puntí. Des d’aquí, però, ha continuat treballant per a la televisió alemanya.

Kremser parla portuguès, castellà, alemany, anglès i català. En aquesta última llengua hi ha disponibles diversos llibres seus, traduïts: Postal de Copacabana (Club Editor, 2007), Carrer dels oblidats (Empúries, 2012) i El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984, 2016) i el llibre de memòries Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, 2020), on explica precisament les seves mudances transcontinentals i la crisi d’identitat que se’n va derivar. “Quan vaig tornar a Alemanya parlava la llengua i semblava d’allà, però no me’n sentia. Era i no era immigrant”, explicava fa cinc anys, en una entrevista a l’ARA.

A la vida geogràficament convulsa de Kremser s'hi suma, a més, una malaltia que li van diagnosticar amb 25 anys –un virus tropical– i que li augurava una esperança de vida de cinc a quinze anys com a màxim. “Va ser llavors que vaig pensar que havia de fer alguna cosa que quedés, encara que, vist des de l’actualitat, pot semblar ridícul... Però vaig començar a escriure, i el canvi de llengua, del portuguès a l’alemany, em va portar sort”. L’escriptora i guionista té ara 57 anys.

De moment les audiències catalanes han comprat aquesta curiosa barreja germano-barcelonina. El primer episodi va congregar 217.000 espectadors de mitjana i va marcar una quota de pantalla del 13,7% en un dia que TV3 va fer un 12,3% de share general, de manera que el telefilm va elevar la xifra de la cadena. És el mateix que va passar diumenge següent, amb la segona de les entregues. Tot i que es va quedar una mica enrere (169.000 espectadors i un 12,2%), va continuar impulsant la quota general de la pública catalana, que aquell dia es va quedar en un 11,1%.