Fèlix Colomer Vallès: “Ha vist més gent els meus vídeos porno que qualsevol dels documentals que he dirigit”

BarcelonaBob Dylan cantava allò de “Jo continc multituds” i Fèlix Colomer Vallès s’ho ha pres al peu de la lletra. Al llarg dels seus 31 anys al planeta ha estat àrbitre de futbol, jugador d’escacs, director de pel·lícules porno, vegetarià agressiu i cantant de trap. Aquest documentalista, responsable de peces com Vitals i El negre té nom, va decidir explicar totes aquestes vides al seu fill Riu, de 3 anys. El resultat és la docusèrie Les vides del Fèlix que, produïda per HBO, arriba a TV3 aquest dijous amb dos capítols inicials i un de nou cada setmana, i que ja es pot veure sencera al 3Cat.

Quantes vides caben en una vida?

— En el meu cas moltes perquè tinc una llista de coses per fer una segona, tercera i quarta temporades. És que tothom té un documental sobre la seva vida. Potser no han tingut tantes vides diferents com jo però, si hi entres a fons i la persona s’obre de debò, sense quedar-se a la façana, segur que tothom té una pel·lícula.

Explica'm una de les vides que t'hagi quedat al tinter, doncs.

— La de concursant de programes de televisió. Vaig anar a El gran dictat i a Ahora caigo i m’interessa molt el món dels concursos, els professionals que hi van i, sobretot, el del públic que hi va. Els porten allà amb autocars des dels pobles, els regalen un entrepà i ells ho donen tot. M’encantaria fer el capítol només per conèixer el públic de La ruleta de la suerte, que són gent que sembla que estigui encocaïnada, aplaudint-ho tot com bojos.

El Fèlix que veiem en pantalla vol tenir èxit, destacar. I mostres la frustració de no aconseguir-ho, com quan et rebaixen de categoria arbitral o, com a fan del Llibre Guiness dels rècords, aspires a tenir el pèl de mugró més llarg del món i, amb vuit centímetres, encara et quedes a uns quants mil·límetres del màxim registrat aleshores.

— Exacte, i després es veu com vaig a veure el Daniel a Itàlia, només per conèixer qui és i m’explica que se’ls havia tret feia poc, perquè era una cosa fastigosa per a la seva nòvia. I és molt friqui i tonto, potser, però alhora per a mi és com una metàfora de la vida: busques una cosa, t’emmiralles en un altre i després resulta que no n’hi havia per a tant.

Això es fa evident amb un altre viatge singular, a Mèxic, per veure l’home del penis més llarg del món, que presumptament li arriba al turmell.

— Justa, perquè és un pobre senyor desgraciat, que viu en les pitjors condicions, tot sol en una barraca per on passen rates. I, alhora, no es volia operar perquè volia continuar sent el senyor amb el penis més llarg del món. Intuïm que fingeix que li arriba fins al turmell perquè fins al genoll –sabem que li arriba fins allà– ell considera que no és prou.

La sèrie també és una carta al teu fill, el Riu, que aleshores tenia 3 anys i ara ja en té 5. Què t’agradaria que pensés, quan la vegi i la pugui processar?

— Una de les virtuts que hi intento transmetre i que també m'ha transmès el meu pare és la curiositat universal. Fer documentals també té veure amb això, i ser un friqui, o un flipat, vol dir obsessionar-se una mica amb les coses.

Et consideres un friqui, un flipat?

— Sí, les dues coses. Però m’encanta: ho trobo molt positiu, ser un friqui. Sembla un insult, però per a mi no ho és gens. Si no hagués estat un flipat, no hauria fet això.

Com convences una marca global com HBO de fer una sèrie sobre tu, que no ets pas una figura reconeguda?

— Se'ls convenç no explicant-ho, sinó fent-los que vegin el primer capítol, en aquest cas el dels escacs. Això els va fer entendre que era un collage on hi ha comèdia, però també moments emotius, la reflexió sobre la paternitat i una colla de personatges friquis entranyables. Amb l’episodi dels escacs es veia com el nen que havia estat el millor d’Espanya de menys de 10 anys ho guanyava tot... però alhora semblava no ser feliç. La regla diu que, per seduir l’algoritme, s’ha de repetir l’èxit anterior, però sense arriscar-nos mai hauríem fet aquesta sèrie. I la sort és que a HBO els encanta arriscar-se i ells ja em tenien estima, perquè els havia fet Vitals, sobre la covid a l’Hospital Parc Taulí.

Filmes moltes escenes casolanes del teu fill Riu i de qui aleshores era la teva parella, la Valèria...

— Per a l’últim capítol a TV3 hem fet un canvi, per afegir-hi la nostra ruptura definitiva.

Em preguntava, en tot cas, com se sentia ella per fet d’exposar-se també.

— Va ser curiós perquè quan editàvem el capítol, que havíem gravat set mesos enrere, vaig dir al muntador que anés ell a fer la música, la postproducció, el so, el color i tot això que s’ha de fer, perquè em feia massa mal. Sabia que era guai el que havíem fet i que, d’aquí un any, seria xulo veure-ho. I sí: ara que he tornat a veure-ho, m’agrada. Esclar, quan t’exposes, després el que facis t’ho has de menjar amb patates: forma part de la teva vida, com la gent que es fa un tatuatge. Jo tinc bona relació amb tothom i amb ella també, molt bona. Li vaig explicar la idea de capturar la ruptura i li va semblar bé. El dia que va venir a buscar les coses a casa i m’explicava que tenia nòvio va trobar condons meus mentre treia coses i em preguntava si estava amb algú... és l’escena que hem inclòs.

“Això no sembla un documental”. És una frase que se sent sovint, com a elogi, i que deu fer ràbia.

— Entenc què volen dir, perquè assimilen els documentals a reportatges periodístics o d'animals, densos, d'autor, avorrits i amb poc ritme. Però el meu repte fent documentals és el contrari: agafar estructures de ficció per explicar històries reals, com la que estrenem al setembre, que es diu Temps mort i va d’un jugador de bàsquet desaparegut fa dècades.

Les vides del Fèlix és una sèrie per al mercat global, però que has rodat en català. De fet, quan expliques el teu any com a director porno, la motivació era també lingüística.

— La motivació no era fer porno, sinó campanya catalana perquè el porno és una de les coses més vistes, però no hi havia res en català. No en tenia ni idea, d’aquest món, més enllà de mirar porno, però vaig muntar dos equips. Amb un fèiem la web, amb amics i amigues de l’escola i contactàvem amb els actors i tot plegat. I l’altre era l’equip de rodatge, perquè començava a estudiar cinema. Ho podíem fer perquè només cobraven els actors i al final ens en vam cansar.

De què, exactament?

— Els actors amb qui vaig treballar... eren molt complicats. Venien quatre hores tard al rodatge, tot era molt cutre i costava mantenir-hi una relació professional normal: els passaven pollastres raríssims. I tampoc hi guanyàvem ni un euro ni res. Això sí, ha vist més gent els meus vídeos porno que qualsevol dels documentals que he dirigit, perquè sumen milions de visites. I això que els vídeos estaven pensats més per fer gràcia que no pas per posar calent: eren una fumada absoluta.

Un es titulava, de fet, Jaume I el Conyqueridor.

— Exacte! I mostrava com Jaume I viatjava en el temps per trobar Isabel la Catòlica i fer un ball de bastons amb ella.

Ets director del màster de documentals a l'Escac. Tenim bon nivell de documentalisme a Catalunya com diu el tòpic?

— Sí, hi porto només dos anys i encara no puc valorar els meus alumnes, però n'hi ha de superpotents de l’Escac, que són de tot arreu perquè no hi ha només catalans. De fet, són més els no catalans, però al país hi ha molt bons directors també. El que em fa il·lusió del màster és que agafo els profes que són els meus ídols, els porto a la classe... i jo em quedo, apunto i aprenc! Gent com el Carles Bosch o l'Alba Sotorra, per exemple.

Quins altres projectes tens en cartera?

— Tinc una llista llarga d’idees... deu o quinze. No arribo a tot. Però ja n’estic gravant un de molt personal, des de fa set anys, sobre un nen que té una malaltia minoritària i que s'ha de morir. El documental vol mostrar el procés de com mor un nen en una família i què passa després. Pel camí ja s'han separat els pares i he pogut gravar tot aquest procés. De fet, el nen havia de morir molt abans i fins i tot amb la mare fèiem broma dient “no es mor mai, no acabarem mai el docu”, perquè ens hem fet molt amics. I aquest, per exemple, és un projecte al qual tinc molt de carinyo i, òbviament, no tinc cap pressa per acabar-lo. Mentrestant, cada any vaig fent algun altre projecte.

Es pot viure a Catalunya del documental?

— Tinc molta sort i realment m'hi puc dedicar guanyant-me molt bé la vida. Però en general és difícil perquè tampoc hi ha tantíssims llocs de treball. Ara l'eclosió de les plataformes sí que ha ajudat que es vegin molts més documentals. La gent ha descobert els documentals i llavors se'n fan molts. Però estic content que aquest arribi ara a TV3, perquè en soc un fanàtic. Té una capacitat brutal per col·locar un documental com a part de la conversa compartida, perquè arribes a moltes persones al mateix temps, d’una sola tacada.