16/12/2020

2022

4 min
Pere Aragonès en una fotografia d'arxiu

No; encara no és el dia de desitjar-los bon any nou. Altrament, al títol hi diria 2021, i encara em queda un columna precisament el darrer dia de 2020. Ara ja saben que l’any vinent serà ben bé segur millor que l’any que ara s’està esvaint. Progressivament, augmentarà el control sanitari sobre la pandèmia, sobretot gràcies a les vacunacions que ja s’han iniciat en alguns països. Això facilitarà el tractament hospitalari de les infeccions, i alleujarà (finalment!) la pressió sobre el sistema sanitari, sotmès a un test d’estrès permanent des del març.

L’economia començarà a millorar amb més decisió que la mostrada els darrers mesos. La pandèmia (i la seua gestió) va arribar quan la desacceleració de l’economia ja era clara i tot plegat tindrà un efecte brutal sobre l’activitat econòmica. Les previsions més recents i solvents indiquen una caiguda del PIB a Espanya del voltant del 13% (i serà més, atesa la dinàmica del darrer trimestre). És la caiguda més important a Europa, ja que quasi duplica la del conjunt de la zona euro, on cap altre estat passa significativament del 10% de caiguda. L’economia espanyola tardarà temps en tornar als nivells prepandèmia; si tot va bé, el 2023; probablement, una mica més tard.

A diferència de la Gran Recessió (ja no tan gran, vista l’actual), l’inici de la recuperació agafarà el sector privat en condicions menys dolentes, tot i els danys soferts per moltes empreses, encara no del tot manifestats. Les famílies i empreses tenen uns nivells de deute més baixos que fa 10 anys; per tant, menys plom a les ales per a la recuperació. La situació és l’oposada, tanmateix, al sector públic espanyol. Si a la Gran Recessió s'hi va entrar amb un nivell de deute inferior al 40% del PIB, l’any 2021 arribarem al 120% del PIB. L’augment del dèficit públic permetrà als governs entrar al 2021 amb respiració assistida; hi ajudarà, menys del que es pensa i en gran part en forma de préstec, l’inici de l’arribada de fons de la UE. I després del 2021, arribarà el 2022.

El 2022 s’haurà esquifit el coixí del deute públic, i això tindrà efectes en tots els nivells de govern. Com que estem a menys de dos mesos d’eleccions a Catalunya, és pertinent centrar ara l’anàlisi en els efectes sobre les finances autonòmiques, que determinen els serveis públics que la Generalitat presta. Per un cantó, que l’economia no hagi recuperat el 2022 els nivells previs a la pandèmia implica que les bases fiscals seran més petites, i també ho serà la recaptació de tributs; tant dels estatals participats com dels estatals cedits i els propis de la Generalitat. Els ingressos seran més baixos, per aquest cantó. Com després del 2009.

I com llavors, s’hi afegirà l’efecte d’una característica poc coneguda del sistema comú de finançament autonòmic: la liquidació de cada exercici dos anys després. Breument, la cosa va així: cada any la hisenda central fa avançaments de recursos a les autonomies (no forals) basats en les previsions de recaptació fiscal per a l’any en curs. Així, el 2020 s’han fet avançaments segons la previsió prepandèmia d’ingressos fiscals. El 2022 es liquidarà l’exercici del 2020, i com que els ingressos fiscals hauran estat molt inferiors als previstos, les comunitats hauran de retornar recursos a la hisenda central. Això ja va passar el 2011 i els anys següents (poden veure-ho a les files amb signe negatiu aquí). Seran molts diners a tornar, i això agreujarà la condició de les finances catalanes a partir del 2022, i segons el calendari de retorn que decideixi el govern central. Aquest, amb menys marge d’endeutament que deu anys enrere, pot ser menys flexible amb la periodificació de les devolucions. Ja es veurà.

La política catalana s’endinsa ja en precampanya electoral. Certament, serà primordial conèixer quins objectius i subsegüents estratègies formulen les candidatures pel que fa la independència; i quines propostes (si n'hi ha alguna) formulen les matrius estatals de les candidatures contràries a la independència sobre les relacions entre Catalunya i (la resta d’)Espanya. Dit això, com que cap d’aquests camins s’haurà recorregut abans del 2022, em sembla imprescindible que les diferents propostes electorals siguin sinceres i clares sobre quins escenaris preveuen per a les finances catalanes al proper mandat (teòricament 2021-2025), quina repercussió preveuen per als serveis públics, polítiques socials i altres polítiques que promou la Generalitat, i com pensen afrontar les dificultats que tots (sí, tots) sabem que trucaran a la porta el 2022 (si no arriben abans d’hora).

La política pública catalana va rebre la Gran Recessió del 2009 amb una gestió insana de les finances públiques, que va agreujar els ja inevitables efectes negatius sobre els serveis públics essencials, que s’ha tardat quasi una dècada en revertir. Els ciutadans de Catalunya mereixen ser tractats com a adults durant aquesta campanya electoral, i han de poder comprovar i valorar (això ja és cosa de cadascú) quines lliçons del passat recent s’han après, i com s’aplicarà l’aprenentatge. Perquè el 2022 és a la cantonada, encara que sigui el 2021 qui truca a la porta.