Fa un parell d’anys, les primeres sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya afermant l’obligatorietat d’oferir el 25% de les classes en castellà van certificar el final formal del sistema d’immersió a l’escola catalana, que havia rebut un cop fatal amb la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia. El final substantiu, en molts centres del país, s’havia anat covant ja des d’alguns anys abans, quan el sistema d’immersió va començar el seu retrocés pràctic. Resumint, la immersió fou una història d’èxit durant un parell de dècades, des del seu inici, impulsat per famílies de l’àrea metropolitana de Barcelona que volien ensenyament en català per als seus fills. I ha decaigut en les dues darreres dècades per motius variats.
Entre aquests, no és el menor que, en un context institucional català d’absència de poder dur, capaç de garantir coactivament la immersió lingüística –prerrogativa dels estats–, el poder dèbil del català –cultural i ideològic– s’ha deteriorat, així com el seu caràcter d’eina de mobilitat social. A més, en les dues darreres dècades s’ha desfermat un combat per l’estatus social del castellà a Catalunya. Costa d'entendre que el problema plantejat no és si els xiquets catalans aprenen el castellà a l’escola; la realitat és aclaparadora en aquest sentit, i per això té poc efecte continuar repetint l’obvietat que els xiquets aprenen castellà. La recent estrambòtica visita de parlamentaris de la UE només perseguia mostrar que al castellà no se li dona la mateixa importància que al català en el sistema educatiu.
Aquests factors seguiran operant en el futur immediat i han alterat la resposta que cal donar al problema que suscità la immersió: la pretensió de moltes famílies de garantir l’ensenyament en català als seus fills, en entorns on el català és llengua minoritzada, minoritària i –de vegades– residual. Perquè aquest problema pugui ser abordat en millors condicions en el futur, cal apel·lar a la voluntat de les famílies, encara més important atès el caràcter de coproducció del servei d'ensenyament, que determina la manca de resultats buscats sense implicació dels usuaris.
Aquesta política s’ha seguit al País Basc les darreres dècades, amb les xarxes escolars diferenciades segons llengua (diferent del sistema de línies dins el mateix centre aplicat al País Valencià). Tot un èxit pel que fa a l’adhesió al Model D, amb el basc com a llengua vehicular, que ha assolit el 80% d’adhesions a infantil i primària. Això implica que no menys del 75% de famílies amb castellà com a llengua primera opten pel basc com a llengua vehicular única. Un problema d’aquest sistema ha estat el baix nivell de comprensió del basc en les modalitats mixta (quasi el 20% d’adhesions) i de castellà vehicular (residual); ara, això és poc comparable a Catalunya, atesa la gran diferència entre basc i castellà.
Aquest problema va suscitar el 2022 la proposta de reforma del sistema educatiu basc, que semblava orientar-se cap a una immersió obligatòria a la catalana, seguint les propostes de Bildu. A Catalunya s’aprofità per assenyalar la incongruència de posar l’atenció en el model basc quan allí "pretenien adoptar el català". Però les coses són com són. Només calia esperar, pacientment, al desenllaç de la reforma basca. Com era previsible, el sistema de xarxes escolars no s’ha transformat en immersió obligatòria. Fa pocs dies, el Parlament Basc va aprovar –amb els vots de PNB i PSE-PSOE– mantenir l’actual sistema i reforçar el basc en les xarxes que no l’usen com a llengua vehicular. Aquest desenllaç només pot sorprendre a qui pensés que PNB i PSE-PSOE acceptarien canviar a un model liquidat judicialment a Catalunya, amb el previsible resultat de debilitar el basc en el conjunt del seu sistema educatiu, i suscitar conflictivitat social.
La discussió sobre la immersió seguirà sent tabú a Catalunya, però cada vegada menys. La realitat no canviarà pel fet de tancar els ulls a les noves condicions i contorns del problema, i és necessari pensar en reformes que s’hi adaptin. És clar que el problema de fons per al català, en l’àmbit legal, subsistirà mentre no se solucioni l’asimetria imposada per l’article 3 de la Constitució espanyola, que fa obligatori el coneixement del castellà, exigència de caràcter general.
Una solució s’oferia amb l’article 6.2 de la proposta de reforma de l’Estatut aprovada el 2006: “Totes les persones a Catalunya tenen el dret d’utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials”, però l’efectivitat d’aquest article no va superar el segon rasclet a l’Estatut, el del Tribunal Constitucional. Aquest, en la sentència de 2010, va establir que el deure de conèixer el català era constitucional amb el benentès que era “concebut com un deure de naturalesa distinta que només es pot atribuir al castellà [art 3 CE]; o sia, com un deure que no és jurídicament exigible amb caràcter generalitzat“. Perquè, efectivament, no hi ha igualtat entre castellà i català a Catalunya: el castellà està legalment per sobre del català.
