El '30 minuts' retrata (parcialment) la Corona

És d’agrair que el prime time dels diumenges a la nit a TV3 s’hagi reactivat. Primer amb el cas Pujol, després amb l’estrena de la sèrie El judici sobre el Procés i aquest diumenge amb un reportatge sobre els afers més foscos de la Corona espanyola. Tant de bo aquesta tònica periodística més ambiciosa es mantingui.

Abans de l’emissió del 30 minuts sobre els afers més foscos de la Corona espanyola, TV3 va estar emetent una promoció en què es veia un iceberg i la càmera se submergia sota el mar per mostrar que la part submergida era molt més gran, com si haguéssim de descobrir circumstàncies ocultes de la monarquia que fins ara estaven amagades. L’anunci era llaminer. I que TV3 s’hagi decidit a abordar els afers econòmics que envolten la Corona és un acte de valentia en una època en què la lupa d’alguns partits i de determinades institucions està molt pendent dels continguts de la televisió pública. Si el reportatge no ha aixecat més polseguera és, segurament, per no provocar un efecte Streisand que repercutís en altres mitjans de comunicació. A Catalunya l’audiència va respondre: 578.000 espectadors i un 21,8% de quota. Va ser el segon programa més vist del dia després del Telenotícies vespre.

Pel que fa a realització el reportatge La Corona retratada era molt acurat. La imatge de la fotografia del rei Felip a la impremta apareixent del revés resultava al·legòrica i molt suggeridora i, a sobre, permetia un final rodó de cert impacte visual que demostra que el programa ha estat reflexionat al detall.

Periodísticament, el 30 minuts va comptar amb un testimoni de primera mà que va ser clau a l’hora de donar-li solidesa informativa. L’exministre del Kazakhstan explicant com ell mateix va veure que pujaven uns maletins a l’avió de Joan Carles I amb 4 o 5 milions de dòlars com a obsequi del president Nazarbàiev va ser el plat fort del reportatge. Els 8 milions d’euros pagats per l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Generalitat per la celebració dels Premis Laureus en l'organització dels quals participava Corinna i en què Joan Carles es va implicar era un altre dels escàndols que subratllava el reportatge. El fet que aquests diners públics es transferissin a un compte de Luxemburg ho feia encara més greu.

També estava molt ben explicat amb imatges el biaix que hi ha a l’hora de permetre que els manifestants pro i antimonàrquics s’expressin lliurement al carrer en les visites oficials dels reis.

Al final del reportatge, una llista de vint-i-dues persones i quatre institucions delatava tots aquells que s’havien negat a ser entrevistats i, per aquest motiu, justificaven que el retrat de la Corona fos incomplet. Certament ho és. I els silencis confirmen la manca de transparència al voltant de la Corona. Però per descobrir la part submergida de l’iceberg cal investigació i no pas entrevistes a altes instàncies que no volen aclarir res. El que està bé és que no hàgim de dependre de la premsa estrangera per saber de quin peu calça la monarquia espanyola.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió