400 dies per salvar la democràcia nord-americana

Torno a Europa des dels Estats Units amb una conclusió clara: els demòcrates nord-americans (del partit que siguin) tenen quatre-cents dies per salvar la democràcia. Si de les eleccions de mig mandat, que tindran lloc la tardor del 2026, en surt un Congrés que comença a frenar el president Donald Trump, disposaran de set-cents dies més per preparar el traspàs pacífic del poder executiu, l’únic que garantirà el futur d’aquesta democràcia. Operació Salvem la Democràcia dels EUA, primera i segona etapa.

Hipèrbole histèrica? M’encantaria pensar que sí. Però, durant les set setmanes que aquest estiu he passat als EUA, no hi ha hagut dia que no em quedés horroritzat davant de la velocitat i la brutalitat executiva de l’atac de Trump contra el que semblaven normes establertes de la democràcia nord-americana, i davant de la desesperançada debilitat de la resistència a aquest atac. Cada vegada és més evident en l’àmbit internacional que, un cop s’ha erosionat una democràcia liberal, és molt difícil tornar a instaurar-la. Destruir és molt més fàcil que construir.

Per això tots els demòcrates, al marge de partits o ideologies, han de desitjar que el Partit Demòcrata recuperi el control de la Cambra de Representants a les eleccions de mig mandat, que seran el 3 de novembre del 2026. No per les seves polítiques, que són un caos, ni pel seu lideratge actual, que és un desastre, sinó senzillament perquè la democràcia nord-americana necessita que el Congrés, el principal control del poder presidencial previst a la Constitució dels Estats Units, torni a fer la seva feina. I això no serà possible mentre els republicans, dominats i intimidats per Trump, controlin totes dues cambres.

S’han fet moltes comparacions amb altres preses de poder autoritàries, des de l’Europa dels anys 30 fins a l’Hongria de Viktor Orbán, però el que més em crida l’atenció són els trets distintius del cas dels Estats Units. Esmentem-ne només quatre: un poder executiu excessiu; la manipulació crònica de les circumscripcions electorals (l’anomenat gerrymandering); una violència endèmica, i la manera com un dirigent amb aspiracions autoritàries es pot aprofitar de la intensa competència capitalista que impregna tots els àmbits de la vida nord-americana.

El perill d’extralimitació del poder executiu ha estat present als EUA des de bon començament. Patrick Henry, heroi de la guerra d’independència (“llibertat o mort”), va votar en contra de la Constitució a la convenció de ratificació que va tenir lloc a Virgínia el 1788: creia precisament que aquesta Constitució permetria a un president delinqüent “fer un pas endavant per apoderar-ser amb audàcia del tron dels Estats Units”. Al llarg del segle XX els presidents de tots dos partits van ampliar les competències del “poder executiu”, que està molt mal definit a l’article 2 d’aquesta Constitució. Fa poc el Tribunal Suprem, dominat per conservadors, ha avalat la “teoria de l’executiu unitari” (“unitary executive theory”), desenvolupada per juristes de dretes, segons la qual el president té una autoritat exclusiva sobre el poder executiu. I ara l’administració Trump –molt ben preparada, a diferència del que va passar el 2017– aprofita fins a l’última escletxa de l’actual poder de l’executiu, a més de vulnerar directament les lleis i desafiar els tribunals a impedir-ho.

Tom Ginsburg, un destacat especialista nord-americà en dret constitucional comparat, afirma que el defecte més greu de la Constitució dels Estats Units, mai reformada, és que dona als legisladors dels estats federals la potestat de definir les circumscripcions electorals (gerrymandering). La paraula gerrymandering es va encunyar ja el 1812. Aquests últims temps la redistribució partidista dels districtes electorals s’ha redoblat a causa de la polarització de la política nord-americana. I el 2019 el Tribunal Suprem va dictaminar que no podia corregir ni tan sols el gerrymandering partidista més flagrant (només el basat en criteris racials). En conseqüència, a petició directa de Trump, Texas es disposa ara a modificar explícitament els límits de les circumscripcions per obtenir cinc escons més per als republicans a les eleccions de mig mandat, mentre que Califòrnia diu que prendrà mesures semblants per guanyar-ne cinc més per als demòcrates. Ja ni tan sols es vol aparentar un mínim d’imparcialitat en el procediment més bàsic de la democràcia.

Cap societat europea es pot comparar amb els Estats Units pel que fa a l’omnipresència de la violència. Aquest estiu gairebé no va passar cap dia sense que les notícies del vespre informessin de com a mínim un delicte violent, a més d’un altre esgarrifós tiroteig en una escola. Als Estats Units hi ha més armes que persones. A França li encanta el seu teatre polític pseudorevolucionari, però el 6 de gener del 2021 els Estats Units van viure l’assalt de la multitud al Capitoli. Ara han matat d’un tret l’activista de dretes Charlie Kirk. Abans que se sabés la identitat de l’assassí, Elon Musk va dir que “l’esquerra és el partit dels assassinats” i Trump en va donar la culpa al discurs d’odi de “l’esquerra radical”. Serà un miracle si els Estats Units no cauen en una espiral de violència política com la que es va viure per última vegada a la dècada dels 60. Una violència que, al seu torn, podria convertir-se en el pretext de Trump per invocar la Insurrection Act, una llei del 1807, per portar més militars als carrers i explotar encara més un pretès estat d’emergència.

Mentrestant, les universitats, els líders empresarials, els bufets d’advocats, les plataformes mediàtiques i els magnats tecnològics han renunciat clamorosament a participar en cap acció col·lectiva de protesta. O han acotat el cap i han acceptat condicions humiliants, com la Universitat de Colúmbia i el bufet d’advocats Paul Weiss; o han fet la gara-gara al president, com Mark Zuckerberg. Per què? Perquè tots segueixen la lògica de la competència ferotge del lliure mercat i els fan por les represàlies selectives. No m’hauria imaginat mai que veuria la por propagar-se tant i tan de pressa pels EUA.

Si hi afegim els intents de desqualificar o intimidar els votants, més l’amenaça de Trump de prohibir el vot per correu, hi ha motius reals per dubtar de fins a quin punt les eleccions de mig mandat del novembre del 2026 seran del tot lliures i netes. La tasca dels demòcrates de tots els partits és garantir-ho en la mesura que puguin. La tasca del Partit Demòcrata és guanyar-les, tot i aquests obstacles.

La clau probablement continuaran sent les qüestions relacionades amb les necessitats bàsiques. Aquí, en l’economia, és on radica paradoxalment l’esperança. Ja comencem a veure com els aranzels de Trump es tradueixen en preus més alts. Les xifres de l’ocupació estan baixant. La seva “llei gran i bonica” farà pujar encara més un deute nacional ja astronòmic, de 37 bilions de dòlars. En l’últim exercici fiscal els interessos d'aquest deute ja van costar més que tot el pressupost de defensa, que és de 850.000 milions de dòlars. Però fins que no esclati una crisi del deute aquests riscos macroeconòmics continuaran sent llunyans i abstractes per a la majoria dels votants, com va passar amb les previsions de baixada del creixement del PIB, que van tenir poc impacte en el debat sobre el referèndum del Brexit.

Per tant, la gran pregunta és si les conseqüències econòmiques negatives de la política de Trump seran visibles per als votants abans de les eleccions de mig mandat. Un astut observador polític em va dir que, gràcies als abundants ingressos procedents dels nous aranzels, Trump podria distribuir diners en efectiu entre els votants abans de les eleccions; potser ho presentaria com una compensació per les “dificultats temporals” de la transició cap a una economia MAGA. Seria una mesura populista clàssica.

Així doncs, durant aquests pròxims quatre-cents dies, el més important per als demòcrates és aconseguir que els votants s’assabentin tant sí com no d’aquestes repercussions econòmiques. Els demòcrates no guanyaran parlant només de la defensa de la democràcia, per important que sigui, i molt menys entrant en guerres culturals. Han de seguir el consell del consultor polític James Carville i centrar-se en tot moment en els problemes de la vida quotidiana. Així també demostraran que es preocupen de debò pels treballadors i les classes mitjanes, que des de fa trenta anys els giren l’esquena.

Després vindrà la segona etapa, les eleccions presidencials del 2028. Però de moment ja en tenim prou amb els problemes actuals. Tot i les greus amenaces que planen sobre la democràcia als Estats Units, ara per ara encara està en vigor la primera regla de la política democràtica: guanyar les pròximes eleccions.