No és tard per parlar-ne perquè el que és i el que representa és prou important: es tracta del Taller de Músics, una de les aventures més interessants i reeixides de la vida cultural barcelonina de les últimes dècades. En concret, el Taller de Músics ha fet quaranta-cinc anys, i per celebrar-ho ha dut a terme una programació d'actes que va tenir la seva traca final el desembre passat, i que ha acompanyat de la publicació d'un llibre commemoratiu que és un luxe tant per l'edició com pel contingut, i també de canvis importants d'organigrama.
Parlar del Taller de Músics és parlar de Lluís Cabrera, que hi ha dedicat la vida com a fundador, impulsor, conspirador, president i tots els papers imaginables que es puguin fer entorn d'un projecte que ara tothom aplaudeix però que, quan va néixer, va ser rebut amb incomprensió, amb indiferència i, algun cop, amb hostilitat. Ara, Cabrera n'ha deixat la presidència (passa a ocupar la presidència d'honor), i el nou president de l'entitat i escola superior d'estudis musicals és Joan Manuel Tresserras, que va ser conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació amb el segon tripartit (un excel·lent conseller, crec que ara ja es pot dir) i un dels teòrics destacats de l'espai comunicatiu català. A la vegada, es van incorporar al patronat del Taller de Músics diverses personalitats, entre les quals músics estretament vinculats a la casa com Miguel Poveda, Joan Albert Amargós o Santiago Auserón, que també aporten materials al llibre.
L'aportació del Taller de Músics a la cultura catalana és artística, acadèmica i social. Que allò que va començar com un modest local i mig clandestí al Raval dels anys vuitanta per tocar-hi flamenc, jazz i músiques de fusió s'hagi convertit al llarg del temps en una escola superior d'estudis musicals de prestigi internacional, que complementa i reforça el teixit de l'educació musical a Catalunya, és un prodigi que s'ha fet a còpia de feina, d'esforç i d'una fe cega en la música com a espai de diàleg. També en la capacitat d'un país, Catalunya, de ser propici a les mirades llargues i àmplies, lloc favorable per als esperits pioners i el pensament avançat i lliure. Això ha estat sempre així i ho continua sent: ara que uns quants barbotegen, a banda i banda, un rosari de collonades entorn d'una idea sense cap contingut ni substància (els xarnegos i el xarneguisme), és més que saludable fixar-se en algú com Cabrera, que fa temps que té el seu encaix a Catalunya viscut i pensat. Cabrera és un fill de Candel que ha recorregut el llarg camí que va de l'underground i la resistència a l'acadèmia i les institucions, de perdre's en les nits vicioses dels tablaos amb el grandiós Enrique Morente a celebrar quatre dècades i mitja d'un Taller de Músics on s'han format figures com Mayte Martín, Miguel Poveda (que tot just ha celebrat el vintè aniversari del seu bellíssim disc de flamenc i poesia catalana, Desglaç) o Rosalía. El Taller de Músics ara és un far que emet una llum potent en una època fosca d'intoleràncies, ressentiments i odis covats. Per molts anys més, i als fatxes i als caps quadrats, que els bombin.
