Som 8.000 milions!
Aquesta setmana la Terra ha superat oficialment la fita dels 8.000 milions d’habitants. Val la pena reflexionar-hi. La demografia és un factor cabdal en el desenvolupament de les societats. En som ben conscients a Catalunya, on ja l’any 1984 Anna Cabré hi va fundar el magnífic, i avui mundialment reconegut, Centre d’Estudis Demogràfics.
L’evolució de la població mundial és conseqüència de decisions individuals preses, això sí, en contextos culturals i econòmics influïts per les polítiques públiques. Les prediccions demogràfiques no són cosa fàcil, però hi ha coneixement expert que sap extrapolar cap al futur distant les tendències del present –inclòs, per exemple, l’allargament de la vida–. Així, els experts de l’ONU ens diuen que el creixement de la població s’està desaccelerant i que en un escenari central s’arribaria a 9.700 milions el 2050 i a 10.500 el 2100. No és impossible que la població comenci a baixar abans de la fi de segle. Europa és segur que en perd i, en canvi, s’estima que l’any 2100 un terç de la humanitat viurà a l’Àfrica subsahariana. Em sembla que, a més de convenient, és inevitable un transvasament de població entre aquests dos continents tan propers com demogràficament contrastats. Una raó de pes perquè Europa tingui unes polítiques d’immigració ordenades però més obertes que en el present.
L’any 1798 Thomas Malthus va teoritzar que la població tenia una tendència natural al creixement exponencial. Com a conseqüència, el gruix de la població es veuria empès a viure a un nivell de subsistència en què, a més, serien les guerres, les fams i les malalties les que en limitarien el creixement. De guerres, fams i malalties en continuem tenint, però els factors limitants del creixement han estat uns altres. El principal és que les decisions de les famílies, a mesura que han augmentat els nivells de renda i d’educació, no han portat a un augment del nombre de fills sinó a tot el contrari. L’explicació més acceptada d’aquest fet combina el descens de la mortalitat infantil, que fa controlable el nombre de fills, amb una preferència de les famílies, ben justificada pel càlcul econòmic, per dedicar molt d’esforç de criança a cada fill i, per tant, dedicar-ne a pocs. Un segon factor –important, per exemple, a la Xina– han estat polítiques deliberades, i sovint coercitives, per limitar el nombre de fills per parella.
En tot cas, en els països de renda més baixa s’hi podria intuir la presència de Malthus, però no en els de renda més alta. D’aquí seguiria la possibilitat d’un cercle virtuós. Si podem avançar en l’augment del nivell de benestar de tota la humanitat, llavors potser no hi ha raó per pensar que la tasca se’ns complicarà per una explosió demogràfica induïda.
Si de mi depengués, la població mundial s’estabilitzaria en els 8.000 milions actuals. Perdríem en economies potencials d’escala, però no gaire, perquè ara ja no les aprofitem completament. En conjunt hi guanyaríem, perquè els reptes econòmics, socials i mediambientals s’aguditzen amb l’augment de la població.
Però no depèn de mi, i som on assenyalen els experts: en una trajectòria que porta als 10.500 a finals de segle. La qüestió clau és, doncs, si, suposant una dosi raonable de bon govern, es podrà malgrat tot anar augmentant el nivell de benestar de la població, especialment dels avui més pobres. Pel que fa a mi, ja he expressat repetidament que ho crec possible. Una condició és invertir massivament en ciència i tecnologia.
Respecte a la molt desitjable estabilització de la població mundial al voltant d’uns 10.500 milions, tinc dos interrogants sobre l’escenari central de les prediccions:
1. La tendència, de mitjana, a tenir menys fills quan la renda i el benestar augmenten, serà permanent? Em puc imaginar trets culturals que ens duguin a la conclusió contrària. Poden no ser presents a la cultura d’avui, però les cultures evolucionen i canvien, de vegades bruscament.
2. Pel que fa al factor de les polítiques públiques, ¿podem excloure que es generin situacions en què tots els països, cada un d’ells seguint el seu interès particular, acabin promocionant polítiques pro natalitat? Noti’s que això és plenament compatible amb el fet que tots els països reconeguin que l’augment de la població mundial no és desitjable. La Xina, amb la política d’un sol fill, es va ajudar a si mateixa i al món. Però com a conseqüència, s’espera que l’Índia la superi en població l’any vinent, cosa que desplau a una Xina que, ara, torna a estimular la natalitat.
