ABANSD’ARA

Contra l’invasor

Article de Carles Rahola (Cadaqués, 1881 - Girona, 1939), publicat en l’epíleg del recull de la seva obra periodística titulat Estudis napoleònics, editat pel diari gironí L’Autonomista (1938). Avui fa setanta-nou anys que un consell de guerra va aplicar la pena de mort a aquell veterà periodista, condemnat només per la seva condició d’autor de tres articles. Aquest és un dels textos que els acusadors van aportar al sumari com a única prova contra aquell home pacífic, culte i admirat. La persecució visceral contra els articulistes, dèria arrelada en la política reaccionària espanyola, va portar els tribunals franquistes a aplicar sentències sanguinàries com l’executada contra Carles Rahola.

Molts gironins recordaran una estàtua en guix, de tamany natural, obra de Miquel Blai, al Museu de Sant Pere de Galligants, a Girona. L’estàtua - Contra l’invasor - representa un jove ardit i ferreny, abrandat de patriotisme, esgrimint amb fúria la seva llança contra els enemics de la pàtria. La figura, nua i viril, és bella i proporcionada. Blai, artista, patriota i fervorós, s’inspirà en aquesta, com en altres obres seves de la primera època, en la guerra napoleònica a Catalunya. L’estàtua Contra l’invasor supera avui, per la màgia divina de l’art, aquell motiu històric i ateny un valor plenament simbòlic. No és pas una evocació més aviat anecdòtica dels setges, com el grup de Parera, amb el general Álvarez de Castro, un guerriller de les nostres contrades amb el trabuc i un soldat francès vençut als peus del cabdill de la defensa gironina. L’escultura de Blai representa el gironí, el català, dempeus contra aquella i contra totes les invasions. Contra la d’ara, també. Contra la dels italians i els alemanys que trepitgen el sòl sagrat de la pàtria immortal i profanen, amb llurs avions de mort, el nostre cel d’una blavor immaculada, altíssim dosser d’homes que posen el sentiment de pàtria i de llibertat per damunt de tot. I perquè l’estàtua Contra l’invasor és, en aquests moments, tot un símbol, perquè, “inactual”, com és -l’home tot nu, amb la seva virior i la seva llança de combat-, té ara plena actualitat, escauria de veure-la fosa en bronze, a plena llum, engrandida i amb el pedestal adequat, animada i vivent, al bell mig de l’àgora, per tal que el poble hi veiés a tota hora l’encarnació del seu ferm voler de llibertat i de victòria.

Més continguts de