Una OTAN sense els Estats Units
Imaginem que l’OTAN és una comunitat de veïns de tres xalets amb piscina, jardins, pistes esportives i un sistema de seguretat car. Tres grans propietaris paguen les quotes principals: els Estats Units, Europa i el Canadà.
En qualsevol comunitat de veïns les despeses es reparteixen per metres quadrats. Aplicat a l’OTAN, seria el criteri de superfície: els Estats Units, Europa i el Canadà tenen extensions territorials pràcticament iguals. Un terç dels metres cada veí. Com els coeficients. El problema és que bona part d’aquesta superfície canadenca és tundra i gel (encara que ara tothom s’estigui despertant de cop amb l’Àrtic i Groenlàndia), cosa que converteix aquest criteri en tècnicament absurd.
El segon criteri seria la població: qui té més gent utilitzant els serveis més paga. Europa surt aquí clarament al davant, amb més de la meitat de la població del bloc, davant dels Estats Units i un Canadà demogràficament molt petit. Però la defensa no es presta persona a persona, ni es mesura per densitat humana, sinó per capacitat de dissuasió, tecnologia, indústria i logística. Tampoc aquest criteri s’utilitza en la pràctica.
El tercer criteri és el que realment s’aplica, en defensa i en economia: el PIB. És a dir, pagar segons el que es guanya. Sota aquest criteri, els Estats Units representen el 58% de la riquesa del bloc, però aporten un 65% de la despesa militar total de l’Aliança. Paguen més del que els correspondria.
Des d’aquest punt de vista, Donald Trump té raó. Ara bé, els Estats Units controlen els principals sistemes de comandament i comunicació, allotgen bases, decideixen prioritats i venen una part substancial de l’armament que compren els seus aliats. En treuen un rèdit.
Què passaria si se’n va de l’OTAN? Europa podria defensar-se sola de Rússia, però necessitaria dos o tres anys per unificar doctrines diferents i cadenes de comandament fragmentades. I això connecta amb una qüestió política de fons. O Europa avança de debò en unió fiscal i de govern o accepta resignar-se a la irrellevància. Amb vint-i-set estats membres, processos de decisió lents i competències clau descentralitzades, l’arquitectura actual no serveix per a aquest nou esquema mundial.
El missatge de Trump s’hauria de llegir com una advertència. No perquè tingui tota la raó, sinó perquè el context ha canviat. O Europa comença a assemblar-se de debò a uns Estats Units d’Europa, també en defensa, o d’aquí a deu anys no tindrà ni veu, ni vot, ni seguretat pròpia. Aquesta vegada no és retòrica. Aquesta vegada va de debò.
O això, o arribem a un acord per a Groenlàndia. Que potser tampoc ens anirà malament.
