L’OBSERVADORA

Desbordats

Així com la sentència del Tribunal Suprem marca un punt de no retorn, la reacció a la sentència marca una fita del Procés, un canvi de rasant d’un camí que alguns crèduls de la unitat d’Espanya per decret i de l’independentisme exprés creien que s’acabaria aviat. El xoc entre legalitat i legitimitat continua avui amb les posicions refermades, amb el moviment sobiranista en transformació i escapçat, i amb el problema polític de fons, que són les relacions entre Catalunya i Espanya, no intacte sinó agreujat.

Una sentència dura i verinosa

Els presos polítics afronten una dura sentència, d’entre 8 i 13 anys. La presidenta del Parlament, els líders d’Òmnium Cultural i l’ANC, el vicepresident i quatre consellers del Govern continuen a la presó condemnats per sedició i considerats violents. Forçar la llei en una sentència cabdal com aquesta fins a posar en qüestió l’exercici de les llibertats civils en qualsevol reivindicació a Espanya tindrà conseqüències per a la democràcia i, com totes les desproporcions, a Catalunya apel·la no només als convençuts. La sentència ha caigut com una bomba sobre molts ciutadans, de tota condició, que es revolten contra l’abús de poder i la viuen com una humiliació insuportable.

La transformació

Després de nou anys de grans manifestacions iniciades amb el que el president Montilla va definir com a “desafecció” per la sentència de l’Estatut, el sobiranisme s’ha consolidat i els blocs electorals es mantenen sòlidament estables, dividint la societat catalana en dues meitats i amb una majoria transversal situada en la celebració d’un referèndum i en la llibertat dels presos polítics. Les marxes multitudinàries que van confluir divendres a Barcelona van demostrar que es manté el civisme de la reivindicació, però el gran canvi són els aldarulls, que obren un nou capítol molt més imprevisible d’aquesta història. Han emergit milers de joves enfurismats per la manca de resultats de l’acció política pacífica durant anys i anys, als quals se sumen joves indignats per les mil raons per indignar-se als vint anys, i potser també anarquistes i provocadors. Però molts són joves que s’han iniciat en la política quan es proposava el referèndum i l’autodeterminació en un context màgic, i que han vist que la resposta de l’Estat a un moviment cívic exemplar ha sigut el menyspreu, la humiliació dels moderats i les càrregues de l’1 d’Octubre, que no oblidaran i que reconeixen en les actuacions policials d’aquests dies. El resultat és que la judicialització d’una reivindicació democràtica i la repressió han sigut una màquina de creació d’independentistes, molts dels quals ara no veuen la política tradicional com un instrument útil per a les seves aspiracions.

La novetat és que les masses amables i cíviques que no havien tirat ni un paper a terra a Barcelona tenen ara per tot Catalunya molta gent “sense por” i una versió de guerrilla urbana que considera amortitzats els canals polítics i potser també els seus representants actuals. El lideratge encara ha de forjar-se, i això complica extraordinàriament la interlocució i saber com evolucionarà la situació a Catalunya. Si Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han sigut condemnats a una llarga i indigna presó, quan van ser ells els que van desconvocar els concentrats davant de la conselleria d’Economia, els manifestants no reconeixen ara líders que intentin desmobilitzar-los.

El ‘momentum’ i l’honestedat

El desbordament arriba també a la presidència de la Generalitat. La resposta institucional que havia anunciat el president Torra quan deia que no “acceptaria” la sentència es va fer en un ple del Parlament deplorable que va provocar una crisi d’un Govern pròxim a l’amotinament. Ni el vicepresident Aragonès, ni el president del Parlament, ni el portaveu de JxCat coneixien la proposta d’exercir “el dret d’autodeterminació abans que acabi la legislatura”. Torra va parlar d’honestedat i de viure en la veritat quan precisament l’honestedat en l’exercici de la responsabilitat pública consisteix en no crear unilateralment expectatives que no es pugui facilitar que s’acompleixin sense fer miques el país.

Les diferències entre els uns i els altres van arribar tan al límit que el Govern no va anar dissabte a la tarda a la reunió convocada pel president del Parlament amb diversos actors socials, i que incloïa l’alcaldessa de Barcelona, que a la vegada s’havia negat a fer-se la fotografia amb el president Torra al matí.

L’activista Torra no ha sigut capaç d’ocupar l’espai efectiu de la presidència de la institució, i el fet de no voler ocupar el despatx tampoc físicament s’ha convertit en una metàfora de la situació. La pregunta és: què farà el seu espai polític? Existeix encara el PDECat? Quin pes tenen els independents puigdemontistes? La recomposició de l’espai de centre liberal està avui a l’espera de com evolucionen els esdeveniments.

La crisi a Catalunya és greu i no es pot descartar un augment de la intervenció de l’Estat, que Pedro Sánchez ha intentat evitar fins ara per la campanya electoral. La situació avui és imprevisible i tots els actors estan desbordats.

Més continguts de