Em declaro refugiat

Em declaro refugiat. Voldria ser prou valent per posar-me a la pell d’un home sense llar, sense esperança, sense papers, sense pàtria, sense diners, sense feina, sense destí. D’algú a les portes d’una tanca, d’algú a qui ara uns funcionaris asèptics -homes i dones com ell- obligaran a desfer part d’un camí de fugida de la guerra, un camí que havia de ser de salvació. D’algú que de nou s’ha quedat sense futur. D’algú que somiava en un nord enllà feliç que ja no existeix, si és que mai va existir. El nord és ara descarnadament infeliç, gasiu, gelós. Aquest algú ha topat amb una altra misèria: la misèria moral del benestar.

Em declaro refugiat. Si fos prou agosarat i prou jove i prou digne, sortiria de casa a proclamar als quatre vents que no tenim vergonya, que no tenim cor. Ens hem passat la vida recordant i denunciant com van tractar els nostres avis exiliats de la Guerra Civil als camps francesos, patint fam i fred a les platges d’Argelers, i ara tanquem els ulls davant els exiliats sirians abandonats a la seva sort. Sempre els perdedors que tornen a perdre. Sempre la desmemòria. Altra vegada una Europa perduda en el seu laberint d’egoismes, buscant falses sortides, extraviant el camí recte i noble de la solidaritat més essencial i senzilla. La d’obrir les portes de casa a qui no té res.

Em declaro refugiat. Vull refugiar-me del cinisme dels rics europeus com jo, de la por dels mediocres europeus que amb l’emergència humanitària alimenten la intolerància fent sortir els baixos instints de la gent, del tacticisme immoral d’uns polítics disposats a tractar la desesperança humana com una mercaderia, i a disfressar-ho tot de realisme pragmàtic. No vull pagar el preu vergonyant d’enviar homes, dones i nens a un país que converteixi el que hauria de ser una feina solidària en una feina bruta remunerada, una Turquia poc de fiar perquè també és part implicada en la tragèdia siriana, on ha aprofitat el caos bèl·lic i la seva posició estratègica per a la seva lluita exterminadora contra els kurds.

Em declaro refugiat. Voldria ser amb els que pateixen per escriure el seu testimoni, el trauma d’aquests milers d’éssers humans abandonats, repudiats, empestats. Voldria ser un d’ells. Voldria tenir el coratge per asseure’m a les portes d’un consolat, d’una ambaixada, i no moure’m d’allí fins que els nostres governs reaccionessin. Voldria que deixéssim de calcular, de sumar i restar, i que comencéssim a sentir, a indignar-nos, a mobilitzar-nos. Voldria saber fer alguna cosa més que escriure belles paraules.

Em declaro refugiat. Em declaro, doncs, impotent. Vençut. Derrotat. Declaro la meva tristor, la meva buidor, la meva incapacitat, la meva absoluta incomoditat. Em declaro horroritzat de mi i de tots, d’Europa, de Catalunya. Declaro i afirmo la indignitat general, l’estupidesa humana, la injustícia universal convertida en llei. De què parlem quan parlem de drets humans? Declaro la insensibilitat global.

Em declaro refugiat. Em declaro incapaç d’entendre les raons de la política, les raons d’estat, les quotes, les fronteres. Em declaro solidari: l’arribada de refugiats de guerra ens dóna l’oportunitat de treure el millor que tenim, de ser persones de debò, de desempallegar-nos de les nostres comoditats. L’Europa que expulsa els refugiats és per a mi una presó. Les tanques també ens tanquen a nosaltres. Els murs ens empetiteixen. Avui som menys lliures.

Em declaro refugiat. No vull contribuir al dolor de les víctimes. No vull ser còmplice d’Al-Assad ni de l’Estat Islàmic. No vull més morts absurdes al mar. Prou. Aturem aquesta barbàrie a les portes de casa nostra. Sisplau, sisplau: siguem dignes d’una vegada.

Més continguts de