Herències feixugues

Hi ha herències feixugues, aclaparadores i alhora irrenunciables, no tant perquè ens agradin molt com perquè ens han constituït, formen part de nosaltres d’una manera indestriable. I cal conèixer-les i reconèixer-les, si volem evitar que ens devorin.

Aquests dies ha fet 80 anys de l’entrada dels franquistes a Barcelona, un 26 de gener que, per a les persones que vam néixer als anys de la postguerra, és encara una data funesta, carregada de tristesa; el dia que es va ensorrar definitivament el somni de la Segona República i va començar el malson de la dictadura, la repressió brutal, l’obligat silenci. No ho vam viure en directe, però la nostra infància, la nostra vida, va quedar marcada per aquells fets que omplien les converses familiars, mig clandestinament. Era també la vida dels nostres pares i mares la que s’havia trencat. La seva joventut, els seus projectes, els seus esforços, van quedar anorreats per sempre. També Barcelona va quedar marcada: noms de places i carrers en van parlar anys, i encara més les barraques i els barris miserables que creixien dia a dia amb aquells nouvinguts tan desvalguts, que ens feien tanta pena, a nosaltres, que érem tan pobres...

He coincidit darrerament amb algunes persones filles de combatents republicans que van estar als camps de concentració del sud de França, en aquell hivern terrible del 1938-39. Gener i febrer van ser els mesos de l’èxode, i quan ara veig el Pirineu nevat no puc deixar de recordar-ho. Hi ha un fet comú a tots nosaltres: mai no en vam parlar amb els pares, gairebé no ens ho van explicar. En el meu cas, només vam sentir algun relat que de petits ens feia riure. Era com si veiéssim una pel·lícula de Charlot, quan el pare explicava les seves trifulgues de soldat famolenc i espellifat, tremolant de fred a la sorra. I ho feia amb humor, burlant-se d’ell mateix. Després, ara que ja no hi és, no he deixat de pensar: com és que mai no li vas preguntar per on va passar la frontera, com va anar tot plegat, tantes coses que ara voldria saber? Ara el meu comportament em resulta inexplicable.

Però el més sorprenent és que, pel que sembla, la majoria de filles i fills hem actuat igual; malgrat sentir una extraordinària tendresa per ells, per aquella generació mutilada i destruïda, vam tancar els ulls a la seva història. Probablement ens ho van voler estalviar, van creure que el dolor no s’ha de transmetre, com va passar per exemple a Hiroshima, una ciutat que va decidir ser bonica i feliç després del desastre, que la vida ha de continuar. I el dolor dels nostres pares es va extingir en el silenci, com el dolor de Barcelona, però vam quedar marcats, igual que ella, per aquesta herència feixuga que ens ha constituït fins a l’arrel, més cruel justament perquè mai ha estat prou explicitada, mai encarada directament.

El llibre de la Marta Marín-Dòmine que s’ha presentat fa un parell de dies a Barcelona, Fugir era el més bell que teníem, publicat per Club Editor, m’ha tornat a fer present aquesta herència, justament perquè ella sí que hi entra del tot, en el seu lot de records de l’exili patern. Un llibre diferent, commovedor en molts sentits, però sobretot, per a mi, per l’esforç de remoure aquest passat i fer-ho no des de la fredor de qui comptabilitza desfetes de la història sinó com qui explora el propi ser i la pròpia ment, els pilars ignorats del que som i ens ha fet. Com qui gosa baixar a les catacumbes del seu jo per descobrir de què estan fetes les columnes que el sostenen, materials dipositats per experiències alienes, restes de triomfs o de naufragis dels quals ni som conscients. Que ens condicionen, carai si ens condicionen! A ella, les memòries del seu pare l’han portat a fugir, a ser una perpètua itinerant, òrfena del sentiment de trobar-se a casa! És curiós, mai no ho he sentit així. A mi, ben a l’inrevés, la pena per l’antiga desfeta i tot el que s’hi va perdre sempre em va fer sentir que calia quedar-se i treballar per refer-ho. D’altres persones ho viuen d’altres maneres, segur, com la Maria Bohigas, l’editora, que de la seva, d’herència familiar, n’ha fet un esforç immens per retornar el record, perquè la veu dels herois que fracassaren, com s’ha dit alguna vegada, no s’extingeixi del tot amb les nostres generacions.

Entenc que a les generacions joves tot allò no els interessi gaire, ja els quedi lluny; històries d’avis. No en són conscients, tampoc, però aquella derrota també els ha constituït. Més lleument, esclar, però amb eficàcia certa. Si no s’entén la guerra i el seu desenllaç no es pot entendre la Transició, ni potser el rebuig d’ara pel que es va aconseguir el 78. Insuficient? Òbviament, no era això el que volíem, però vam sortir d’un pou extraordinàriament profund. Que cal fer un pas més? I tant! Però només sabent d’on venim i les forces reals a les quals ens enfrontem tenim alguna possibilitat de no repetir vells errors terribles. Ens agradi o no, aquesta és la nostra feixuga herència col·lectiva.

Més continguts de