Aparcar el referèndum

Si Catalunya esdevé un estat independent serà per la pròpia inèrcia dels fets

La possibilitat que un govern d’Espanya pacti un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya és nul·la. Al marge de les consideracions amb què els distints partits polítics amb implantació estatal vesteixen la negativa, tots són conscients que la mera formulació de la proposta seria com apropar un llumí a un dipòsit de benzina. Fa una dècada aquesta opció era també ínfima, però hi ha dos factors que l’han convertit en impossible.

El primer és l’1-O. La seva posada en escena va tenir l’efecte contrari al desitjat. Les elits madrilenyes van creure’s més la funció –una catxa del govern de Catalunya per aconseguir una consulta acordada– que els actors que hi participaven. El simulacre els va situar tan a prop del penya-segat que van experimentar el que podria passar en un de legal i no els va agradar. Les derivades que vivim des d’aleshores són conseqüència directa d’aquella por.

L’altre factor és l’empantanegament que acompanya el referèndum del Brexit i l’adjacent factor irlandès. Al llarg de la seva història, el catalanisme no ha destacat per entendre el joc de la 'realpolitik' internacional. Seguint aquesta tradició, l’independentisme advoca per aconseguir una pressió estrangera que obligui la Moncloa a pactar una votació. Els límits de la política europea, però, van quedar palesos precisament arran de l’1-O. No hi ha finestra d’oportunitat en aquest camp per molta paradiplomàcia que es faci. Les potències europees no donaran suport a una política que es podria mimetitzar en els seus territoris i, de forma clara, al centre i l’est del continent.

Josep Maria Martí Rigau recull a 'L’escó invisible' que en una conversa amb Artur Mas, cap al 2009, aquest va comentar-li que els nacionalistes quebequesos –perdedors de dos referèndums– li havien aconsellat que si mai a Catalunya s’organitzava una consulta vinculant calia assegurar una base social prou àmplia per garantir la victòria. “S’ha d’encertar el moment –va expressar l’encara no president– i garantir la majoria [perquè] el perill d’iniciar un procés com aquest és la divisió de la societat”. En la reflexió, però, hi mancava que un element clau per convocar-la era l'aquiescència de Madrid.

Si l’independentisme no comença a pensar en elements veritablement cohesionadors, contribuirà a esqueixar el cos social català i acabarà amb les pròpies possibilitats

La pressa va fer posar l’arada davant dels bous i el bandejament de l’esperit crític en el moviment ha fet la resta. Francesc-Marc Álvaro ha publicat 'Assaig general d’una revolta', un llibre que, encara que no només, tot independentista hauria de llegir. Aquells que durant el Procés, al marge de la seva ideologia, han mantingut el cap fred –o el cor al congelador, com diu Antoni Puigverd– el llegiran com un enfilall de reflexions fetes des del sentit comú. Els que no, moltíssims més, hi trobaran autèntiques revelacions i anatemes.

La manca de crítica interna fa que, per exemple, s’acceptin veritats, a partir d’enquestes, com que el 80% de la població està d’acord amb celebrar un referèndum, quan aquest percentatge no té translació en les majories del Parlament, per l’oposició d’uns i l’ús retòric que en fan uns altres. Per contra, s’obvia que en les successives conteses electorals el vot independentista no ha superat la barrera del 50% i no és pas que els suposats independentistes seguidors de partits no independentistes no hagin tingut oportunitats de votar alguna formació decantada pel ‘sí’, encara que sigui per arribar a aquest percentatge. S’han obviat també qüestions incòmodes. Quina certesa hi hauria, per exemple, que el govern d’Espanya no desestabilitzés un nou país sustentat per poc més d’un 50% de la població per mitjà del percentatge de ciutadans perdedors, situats en bona mesura a la seva capital i extraradi?

Se’ns anuncia que a partir d’aquesta tardor entrarem en una etapa d’incertesa econòmica. Si l’auguri es concreta, la centralitat de la conversa a l’àgora pública retornarà al discurs relacionat amb els serveis socials, la sanitat i el mercat de treball. Davant d’una nova recessió una part gens menyspreable de la classe mitjana que va veure en l’independentisme la sortida a les penalitats de la crisi iniciada el 2008, i que se sent avui decebuda per no haver bastit la casa abans d’una nova tempesta, serà la primera a enutjar-se, també amb la Generalitat, si es veu desemparada. “Una derrota –expressava Mas– pot significar el que ha passat al Quebec. Una frustració que ha fet perdre una generació nacionalista”.

Davant d’aquests elements al catalanisme independentista li manca reflexió –al marge de la que faci Madrid– per plantejar-se si davant el cicle que s’obre l’aposta pel referèndum no és invertir energia en moure el món sense un punt per recolzar-se. No es tracta d’allò que hom voldria fer, sinó d’allò que hom pot fer.

En cas que Catalunya esdevingui un dia un estat independent no ho serà per mitjà de cap referèndum d’autodeterminació sinó per la pròpia inèrcia dels fets després que el gruix de la seva societat s’uneixi al voltant d’aquesta idea. Si l’independentisme no comença a pensar en elements veritablement cohesionadors, contribuirà a esqueixar el cos social català que tant diu defensar i, de retruc, acabarà amb les pròpies possibilitats d’assolir el seu objectiu. Aparcar la demanda d’un referèndum no prejutja límits, però pot suposar avançar en una direcció que deixi el mínim de ciutadans al marge.

Més continguts de