L’horitzó europeu

OPACITAT. El 20 de febrer, tard i gairebé en secret, l’home que dirigia des de segona fila l’imperi Juncker a la Comissió Europea es va convertir, oficialment, en el funcionari més poderós de l’executiu de Brussel·les. Rebregant els procediments interns i firmant promocions que en qüestió de minuts el feien pujar d’una categoria a l’altra fins a poder ocupar la secretaria general de la Comissió, l’alemany Martin Selmayr continuarà dominant l’executiu comunitari més enllà del mateix Juncker. L’home que li ha donat el poder marxarà aviat (després de les eleccions europees de l’any que ve), però el regnat del que fins fa uns dies era el seu cap de gabinet seguirà. Un “veritable cop d’estat” -en diu un veterà corresposal a Brussel·les-. A la institució, fins i tot entre alguns comissaris, el nomenament es va saber quan ja estava dat i beneït i es feia públic (el dimecres 21 de febrer). “Les formes... ja no es respecten ni les formes”, es lamenta un històric funcionari europeu que porta trenta anys al cor de les reunions polítiques de la Comissió. A la sala de premsa, l’enfrontament entre alguns corresponsals i els portaveus comunitaris, que van saltant d’una contradicció a l’altra, ha anat pujant de to. Els comissaris callen. Les capitals, també.

Opacitat, abús de poder, menyspreu per les regles de transparència que després es reclamen als estats, i preeminència total del poder alemany. Pinso per al populisme. Aliment per a la decepció. Pugnes i mètodes polítics que aïllen ciutadans.

ENEMICS. “Sou part d’un moviment global més gran que França, més gran que Itàlia, més gran que Polònia, més gran que Hongria”, deia l’estrateg de l’extrema dreta nord-americana i exassessor de Trump Steve Bannon en l’obertura del congrés del Front Nacional aquest cap de setmana a França, al costat de Marine Le Pen. És el mateix moviment que fa que el líder de la Lliga Nord i de la retòrica antiimmigració a Itàlia, Matteo Salvini, lloï el primer ministre hongarès, Viktor Orbán -probablement el líder europeu que més ha fet per deixar Itàlia sola, sense la solidaritat dels seus socis comunitaris, davant l’arribada migratòria dels últims anys.

És un moviment en transformació. A la recerca d’homologació política i quotes encara més altes de poder. Ha transformat el llenguatge, els enemics i les polítiques. Contra les elits de Brussel·les, contra els jutges que els porten la contrària, contra els mitjans de comunicació que els qüestionen, contra qualsevol voluntat que no sigui la del poble que ells diuen representar i contra qualsevol “altre” que considerin una amenaça.

Ja no hi ha un consens sobre la idea d’Europa, sobre la seva raó de ser.

RENÚNCIES. En teoria, la Unió Europea homologava les democràcies i no els statu quo, però ha acabat confonent els termes. Hi ha governs comunitaris amb comportaments antidemocràtics. Involucions en la separació de poders. Renúncies a valors que es consideraven fonamentals a la UE. Partits tradicionals atrapats entre la lògica d’unes polítiques que han imposat com a inqüestionables i l’atracció per l’agenda i la retòrica d’unes forces populistes que els estalonen en vots. Els equilibris institucionals es debiliten. I la política no ha sabut com gestionar tanta incertesa.

La Unió Europea és un procés, no una finalitat en ella mateixa. És el mètode: el consens i la cessió de sobirania per buscar el bé comú. La UE és transició. La por d’avui, però, és que l’horitzó cap on s’encamina aquesta provisionalitat és cada cop més fosc.