FLISTFLAST

Madrid vist des de la Lluna

Hola, marcians. El primer viatge a la Lluna va ser català. Sí, sí... Però, esclar, quan assenyalem la Lluna els necis miren al dit, va dir l’astronauta. A Catalunya li pispen la galàxia i la terra. Catalunya viu substituïda tant en la realitat com en la ficció. El món encara mira el dit erròniament avantguardista de la novel·la de Jules Verne: De la Terra a la Lluna. 1865. Diuen: el primer viatge, de ficció, al formatge galàctic. Ui, sí. Res. El 1855 un català (l’extraterrestre Miquel Estorch Siqués) ja va escriure: Lunigrafía: o sea, noticias curiosas sobre las producciones, lengua, religión, leyes, usos y costumbres de los lunícolas. Poca broma: nou volums. Com les sèries d’ara, per lliuraments. És un artefacte sideral. Un científic (M. Krotse) inventa una bala-nau. La llança des de l’Himàlaia. I fot a dins del coet el seu criat! L’indi (de Calcuta) Leugim Sequis. Au, xiquet, ja ets astronauta: això sí que és un exemple d’ascensor sideral-social. El paio arriba a la Lluna. I hola, com esteu, selenites. Veu una societat superavançada, ideal, súper, perfecta, modèlica, divina... Però com es veu la Terra des de la Lluna?

És per sucar-hi pa. Per rostar. Per escurar. Estorch ET fa un capítol galàctic: “ Madrid visto desde la Luna ”. Insuperable. Pluja de meteorits: “ Madrid es un baile de máscaras, en que cada uno se pone la que conviene a sus miras ”. Som-hi, aeròlits: “ Los bandos se disputan el poder sin que se conozca el programa de ninguno, ni su verdadero jefe. Son unos monstruos sin cabeza ni cola ”. Va, meteor: “ En Madrid se compran y venden cosas que no pueden comprarse, pesarse, ni medirse ”. Cau un xàfec d’estrelles fugaces: “ Aunque se habla de infinitos partidos, en realidad no hay más que uno; el de los turroneros. Madrid es un terrón de azúcar que no puede contener todas las moscas que revolotean alrededor ”. Ruixat de pedres de llamp: “ Los ricos aman el orden, solo porque temen pasar a pobres. Si un dictador les asegurase su fortuna, le adularían, como se unirían a los demócratas, si no temiesen a los comunistas. No hay creencias políticas ”. És un no parar de roques siderals: “ Se habla mucho de progreso, y todo va para atrás: la religión, la moral, la justicia, la buena fe, y el bienestar de las familias ”. I fot-li: “ Se cacarea libertad, mientras se empeñan en esclavizarse unos a otros ”. I refot-li: “ Se pregona la igualdad, y todos procuran adquirir distinciones ”. No hi ha aturador per a aquesta barbacoa de meteorits carbonitzats: “ Viven del presupuesto; unos directa, otros indirectamente ”. Fins i tot fa estadística. Diu que de 1837 a 1857 s’han regalat per la galta 1.844 títols i condecoracions de grandes de España, ducs, marquesos, barons, comtes... Potser perquè, com veuen des de la Lluna, “ Madrid es a España lo que el zángano a la colmena; lo que es estómago que padece lientería al resto del cuerpo ”; i “ a los españoles les sucede en Madrid lo que se dice de los cristianos en Roma: pierden la fe política, y salen diciendo: en Madrid todo es ardid ”. Tot sideral i real.

Madrid és una ficció creada per aguantar Espanya. Madrid búnquer de poder del dark side. Madrid és un pelotazo : de villa a corte. De quiero y no puedo. El Madrid meteorit cola d’Espanya. Des d’aquí surten, organitzen, distribueixen i socialitzen tots els míssils de mentides, manipulacions i odis. Madrid és un estat en permanent mal estat. Al segle XIX i al segle XXI. Ho hem vist aquests dies, ho veurem. Des de l’Estrella de la Mort ens volen destruir. Als catalans, a tots els pobles de la Pell de Brau-Frau i als madrilenys. Alliberem l’espai sideral. Correm al coet. Recordem, ewoks catalans: no és que tinguem dret a decidir; és que tenim dret a existir. I sobretot tenim dret al futur. Tenim dret a la galàxia. Per això baixem de la lluna i aterrem a la terra d’una punyetera vegada.

Més continguts de