16/01/2020

Llenguado per a tothom

2 min

Dimarts, en prime time, TV3 va estrenar un nou programa de llengua, El llenguado, un títol que ha estat polèmic abans d’estrenar-se perquè, com sol passar amb el nom dels peixos, té múltiples denominacions arreu del territori i l’escollida sembla la més castellanitzada. L’elecció és lògica pel que suposa com a joc de paraules i vincle etimològic entre llenguado i llengua però, a més, és una declaració d’intencions pel que fa a la filosofia del programa. El llenguado no és el Digui, digui ni un curset de català a distància. Tampoc l’oracle del que és correcte i incorrecte. Pel plantejament de les seccions i pels col·laboradors especialistes que vam veure el primer dia, el programa intenta més aviat normalitzar i demostrar la riquesa d’una llengua viva, que és canviant i que té les complexitats pròpies d’un idioma que es debat entre la norma, l’ús, la genuïnitat i la influència de la convivència amb el castellà.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El programa està presentat per dos rostres nous en aquesta tasca televisiva i sembla que també hi hagi un cert subtext en la selecció dels protagonistes, Guillem Albà i Yolanda Sey. El seu català normal (així el va qualificar el mateix programa), és a dir, no perfecte, deu pretendre comunicar el desig d’allunyar-se de l’academicisme lingüístic. Com si volguessin recordar a l’espectador la diversitat del català en aquest sentit. Yolanda Sey és televisivament magnètica. La seva espontaneïtat en les entrevistes és esplèndida. I permet llançar un missatge subliminar de potenciar l’ús del català en persones de raça no blanca, que, segurament, és una de les grans assignatures pendents dels catalanoparlants més enllà de qüestions normatives.

En el primer programa, el més interessant van ser les aportacions dels especialistes: els lingüistes responsables del català en diferents mitjans de comunicació i la seva capacitat per traslladar a l’audiència reflexions de l’ús del català que van més enllà de l’anècdota i les paraules desconegudes pròpies de variants dialectals. Albert Pla Nualart de l’Ara, Magí Camps i les especificitats del traductor automàtic de La Vanguardia i Marta Rollán controlant els barbarismes de la sèrie Com si fos ahir van oferir una dimensió dels mitjans desconeguda per a molts espectadors. Potser costa més d’entendre que el filòleg Pau Vidal aparegués gravat mentre anava en ascensor, en un enquadrament propi de telèfon mòbil i amb una qualitat d’àudio força deficient.

Ara bé, hi ha una peculiaritat televisiva en El llenguado que últimament s’està accentuant molt en els programes de TV3 en general i és el teatret davant de les càmeres. Tota l’arrencada amb el fals càsting dels presentadors, la manera de relacionar-se entre ells en el plató, com es dirigeixen a l’audiència i els monòlegs interiors és una comedieta artificial que té alguna cosa de programa infantil del Super3. I, com a espectador, és fatal sentir-te tractat com un nen.

stats