LLUNÀTICS

Negacionistes i altres conspiranoics

Els amants de les conspiracions han fet el seu agost amb la teoria segons la qual l’home no ha arribat a la Lluna

La història quadra. Els Estats Units sentien sobre les espatlles tot el pes d’haver de demostrar que no quedaven enrere en la cursa espacial contra els russos. I mostrar la imatge d’astronautes caminant sobre la Lluna era el millor cop d’efecte. Ni que fos falsejant-ho i gravant-ho en un plató. Esclar: els EUA fent cinema. Perquè... ¿com s’explica que la bandera americana onegi a l’espai? ¿I per què no es veuen estrelles a les fotografies que tenim del presumpte esdeveniment?

Totes aquestes preguntes -i moltes més per l’estil- tenen una resposta perfectament racional, però els amants de les conspiracions han fet el seu agost amb la teoria segons la qual l’home no ha arribat a la Lluna. Segons creuen, les sis missions Apol·lo que ho van aconseguir entre el 1969 i el 1972 són només les peces d’un gran muntatge propagandístic. Tant se val que es calculi que unes 400.000 persones van participar indirectament en aquest programa espacial i que uns quants centenars ho visquessin de primera mà (i que cap hagi denunciat el presumpte frau): l’última gran enquesta sobre la qüestió, publicada el 1999, afirmava que un 6% d’americans encara dubtaven que els aterratges haguessin succeït realment, i un 5% més no en tenien una opinió formada.

Ja des de mitjans dels anys setanta es van alçar algunes veus que negaven la major i asseguraven que no s’havia arribat a la Lluna, però es considera que l’inici del moviment negacionista el marca Bill Kaysing l’any 1976, quan s’autoedita el llibre No hem anat mai a la Lluna: l’estafa dels 30.000 milions de dòlars. Els seus principals arguments eren que la NASA no tenia prou expertesa tècnica per anar-hi (i sobretot per tornar-hi), que hi ha anomalies en les fotografies fetes públiques (com ara la manca d’estrelles) i que no van quedar cràters sota els mòduls lunars (que haurien d’haver generat els motors en el moment d’aterrar).

A partir d’aquí comença una cursa entre els conspiracionistes, que van afegint sospites per a cada detall que no són capaços d’explicar, i la NASA i altres científics, que les van refutant amb tenacitat (i paciència). La manca d’estrelles? S’explica perquè es va tancar l’obturador de la càmera: com que l’objecte principal estava molt il·luminat, perquè no sortís cremat a la imatge calia enfosquir el fons. (I, en tot cas, una càmera de llum ultraviolada que portava l’Apol·lo 16 sí que va mostrar estrelles, totes al lloc que correspon tenint en compte la ubicació de la Lluna en aquell moment). La bandera onejant? Penjava d’un pal en forma de L invertida. En el moment de clavar-la, la tela -que es veu rebregada perquè l’havien portat plegada- es va balancejar un moment, cosa que podia crear la il·lusió que es movia per un vent impossible, tenint en compte que la Lluna no té -a la pràctica- atmosfera.

De fet, l’any 2002 la NASA fins i tot va encarregar -per 15.000 dòlars- l’elaboració d’un llibre que reunís totes les proves que demostraven l’evidència dels aterratges i els passejos lunars. Finalment, però, va fer-se enrere perquè va considerar que allò dignificava les teories més tronades. L’escriptor a qui se li va fer l’encàrrec va declarar posteriorment que la creença en aquestes boles no era responsabilitat dels conspiracionistes sinó dels professors i els tècnics que donen informacions insuficients.

La guerra entre uns i altres també s’ha traslladat als mitjans. Els mags Penn&Teller, coneguts pel seu activisme antisupersticions, van dedicar un capítol del seu programa Bullshit! a desmuntar les teories negacionistes. I la cadena Discovery va dedicar l’any 2008 un capítol de MythBusters a visitar la NASA per corroborar o desmentir algunes de les teories de la conspiració. Tots els supòsits van ser desmuntats. Per la part contrària, la cadena Fox va contribuir a la confusió amb l’especial Teoria de la conspiració: ¿vam aterrar a la Lluna?, emès l’any 2001 i vist per uns 15 milions d’espectadors. Executius de la cadena van afirmar que, de resultes del programa, l’escepticisme sobre les missions lunars va pujar fins al 20%.

Internet ha portat la compartició total del coneixement, però també la lliure circulació de les idees més estrafolàries, com demostren els terraplanistes. Els negacionistes del viatge a la Lluna, per tant, tenen el futur garantit en aquests temps de postveritat.

Kubrick, el muntatge del director

Una de les branques més commovedores de les teories de la conspiració lunar és la que afirma que les imatges de les missions Apol·lo 11 i Apol·lo 12 són obra de Stanley Kubrick. Rodades no pas al satèl·lit sinó en un confortable estudi cinematogràfic. El director acabava de rodar 2001: una odissea de l’espai amb els efectes especials més avançats de l’època. Kubrick, conegut per la seva obsessió perfeccionista, havia fitxat un parell de treballadors de la NASA per al seu film. I a la posterior Barry Lyndon va fer servir una de les càmeres especials -capaces de treballar amb molt poca llum- que la marca Zeiss havia fabricat expressament per a la NASA. De nou, els detalls semblaven encaixar. Fins i tot es va trobar una motivació per al cineasta: la NASA va amenaçar-lo amb denunciar el seu germà petit per haver estat involucrat amb el partit comunista americà, a menys que es prestés a aquesta escenificació. Hi havia un petit problema, però: Kubrick no tenia cap germà. 

Més continguts de