Trump destrossa l’acord amb l'Iran

Podria ser que l'Iran optés per la moderació per allunyar els aliats europeus dels Estats Units

L'intent del president nord-americà Donald Trump de carregar-se l'acord nuclear iranià no és política exterior. És vandalisme. Trump està abandonant l'acord amb l'Iran, sense res que el substitueixi, tot i que el seu propi secretari d'Estat i president de l’estat major conjunt diu que sembla que l’Iran el compleix; tot i que el seu propi secretari de Defensa diu que als Estats Units els interessa mantenir l’acord; tot i que els nostres aliats li imploren que no ho faci. El motiu de la decisió de Trump sembla obvi: l’acord va ser del president Barack Obama.

Aquesta barroera retirada de la diplomàcia és el moviment de seguretat nacional més important que ha fet Trump. Significa que Trump aïlla els Estats Units, no pas l'Iran, i de passada augmenta el risc de conflicte militar. Si alguna cosa hauríem d'haver après és que cal evitar guerres innecessàries a l'Orient Mitjà, però potser Trump està fomentant que n’esclati una altra. “Molts consideren que la invasió de l'Iraq és el pitjor moviment de la política exterior en la història de la república nord-americana”, va comentar James Dobbins, un diplomàtic retirat molt respectat, després del discurs de Trump: “Ara tenim un competidor”.

L'acord iranià no pot resoldre definitivament el problema de la cursa de l’Iran per desenvolupar armes nuclears, però endarrereix qualsevol crisi gairebé 15 anys o més. Trump no vol arriscar-se a aquesta possible crisi futura i, per tant, decideix tenir-ne una ara –aparentment, només per la satisfacció de picar la cresta a Obama–. La crisi no esclatarà necessàriament de manera immediata. Poden passar uns mesos abans que les sancions comencin a fer efecte i, en tot cas, el president iranià, Hassan Rouhani, ha dit aquesta setmana que l'acord nuclear es podria mantenir encara que els nord-americans se n’hagin retirat.

A la comunitat internacional hi haurà qui es mirarà les accions de Trump i del líder suprem de l'Iran, l’aiatol·là Khamenei, i considerarà que Khamenei és un estadista més vàlid

Més aviat, podria ser que l'Iran optés per la moderació amb l’objectiu d’allunyar els aliats europeus dels Estats Units –i Trump està facilitant aquesta estratègia iraniana–. A la comunitat internacional hi haurà qui es mirarà les accions de Trump i del líder suprem de l'Iran, l’aiatol·là Khamenei, i considerarà que Khamenei és un estadista més vàlid. Mentrestant, sembla que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, es deleix per llançar un atac israeliano-americà sobre l’Iran. Netanyahu pot veure avantatges polítics en un atac aeri triomfal, i em temo que Trump també. Podria ser que dels atacs militars a Síria Trump n’hagi tret la lamentable lliçó que quan llança míssils és aclamat com a president.

Em diuen que fa anys els Estats Units van construir secretament una rèplica del complex iranià de Fordo, que està completament soterrat per protegir-lo dels bombardejos, i va fer l’experiment d’atacar-la amb nous projectils per veure si es podia destruir. Segons aquestes proves, els Estats Units podrien efectivament destruir Fordo; això donarà als falcons de l'administració de Trump, com ara John Bolton, més confiança a l’hora d’advocar per unes potencials opcions militars.

Bolton és intel·ligent i està molt ben informat, però també té tot un historial de plantejaments bel·licistes. Vegem com van anar en tres casos. Primer, va fer campanya a favor de la guerra de l'Iraq i encara considera que la invasió va ser una decisió sensata. La guerra, recordeu, va matar 4.500 nord-americans, prop de mig milió d'iraquians i va costar als Estats Units prop de 3 bilions de dòlars –o 24.000 dòlars a cada llar nord-americana–. En segon lloc, Bolton, el 2002, va contribuir a liquidar l’acord marc que havia evitat que Corea del Nord construís cap arma nuclear durant els anys de Clinton. Corea del Nord incomplia secretament el marc, de manera que calia una dura negociació, però en lloc d’això Bolton va contribuir a desmuntar l'acord, i des de llavors Corea del Nord ha dut a terme sis proves nuclears i ha desenvolupat míssils intercontinentals que poden arribar als Estats Units. Tercer, el 2003 i el 2004 Bolton va contribuir a frustrar una iniciativa europea per arribar a un acord amb l'Iran sobre qüestions nuclears en aquell moment, quan el programa estava en una fase molt incipient.

He sigut reporter a l'Iran (on la policia secreta em va detenir acusat d'espionatge), i sé molt bé que el règim no és de fiar. Per això calen un acord nuclear i les inspeccions rigoroses que en deriven

En cadascun d'aquests casos, Bolton i els falcons tenien raó en el sentit que la diplomàcia era una eina defectuosa amb la qual potser no hauríem aconseguit els nostres objectius: en les relacions internacionals hi ha més problemes que solucions. És clar que la línia dura de la via no diplomàtica va fracassar estrepitosament.

Un problema bàsic que tenen les opcions militars és que, com va assenyalar l’estrateg prussià Helmuth von Moltke, cap pla militar sobreviu al primer contacte amb l'enemic. Després d'un atac, l'Iran podria intentar bombardejar les instal·lacions de petroli saudites; o bloquejar les exportacions de petroli a través de l'estret d'Ormuz; o podria utilitzar les influències que té al Líban per provocar una guerra amb Israel.

He sigut reporter a l'Iran (on la policia secreta em va detenir acusat d'espionatge), i sé molt bé que el règim no és de fiar. Precisament això és el que justifica establir-hi un acord nuclear i les inspeccions rigoroses que en deriven. De moment, els inspectors coincideixen que l’Iran el compleix essencialment, mentre que els Estats Units l’han violat no autoritzant llicències de comerç amb l'Iran i soscavant unes relacions comercials normals. Així doncs, ¿quin sentit té destruir un acord que funciona, si no és per desmantellar una part del llegat d'Obama?

“Quin és l’objectiu de tot plegat?”, es va preguntar Jake Sullivan, exdirector del departament d'Estat que va participar en el compromís amb l'Iran. “Amb quin objectiu tornes a fer pressió? Es tracta d'obtenir un nou acord nuclear? Es tracta d’un canvi de règim?” Sullivan va recalcar que hi ha poques possibilitats que Trump negociï un nou acord, i va afegir: “Com s’explica tot això, si no és per la idea que ‘els iranians són mala gent i els farem mal'? Què hi ha darrere d’aquesta estratègia, tret d’una enrabiada?”

I és per això que em sembla que el moviment de Trump no és una qüestió de política exterior, sinó de vandalisme.

Més continguts de