Les altres corrupcions polítiques

L’estratègia de Ciutadans fracassarà i s’enfonsaran en la irrellevància

Els darrers anys el debat polític ha reduït la noció de corrupció a una dimensió econòmica. Qui parla de corrupció ho fa del finançament irregular dels partits, de suborns o d’usar recursos públics amb interessos privats. Però la paraula 'corrupte' té una significació més àmplia. Segons Coromines, deriva del terme llatí 'rumpere', és a dir, de 'rompre': 'trencar', 'rebentar', 'empudegar'. El Diccionari de l’IEC dona al verb 'corrompre' diverses accepcions. Breument: “tornar una substància putrescent”; “alterar la bondat o la integritat de la consciència, dels costums”; “desviar de la rectitud del deure”, “induir algú a obrar il·legalment, pervertir”.

I si parlem de voler 'rebentar' la convivència, si pensem en qui vol 'empudegar' unes aspiracions polítiques legítimes o si observem qui es dedica a 'pervertir' sentiments legítims d’espanyolitat per, exasperant-los, transformar-los en odi i xenofòbia, doncs ja sabeu a quines polítiques i a quin partit m’estic referint. Ciutadans va néixer pensant que la millor estratègia per combatre les aspiracions nacionals dels catalans era dividir el país. Primer ho va provar amb la llengua i l’escola. No se n’ha acabat de sortir mai perquè aquest país estima la seva escola. Després ha intentat posar en risc la credibilitat dels Mossos. Però fa anys que els Mossos són la segona institució en qui tenen més confiança els catalans, i circumstàncies dramàtiques com les del 17-A van demostrar que se la mereixien de sobres. En tots dos casos l’intent se’ls ha girat en contra.

Darrerament, a la desesperada, el partit de Rivera i Arrimadas –si és que és seu– ha posat la banya al carrer, a intentar fer conflictiu l’espai públic. Combatre’ls amb arguments sobre el respecte a la llibertat d’expressió, la diferència entre expressar una idea i censurar-la o l’absurditat d’exigir-hi neutralitat –com si la no ocupació en fos, de neutral–, és inútil: “No miris de fer-te escoltar pel neci: trobarà nècies les teves paraules” ('Proverbis', 23,9). En definitiva, en comprovar que la voluntat del sobiranisme no es deixava manipular, Ciutadans ha decidit pervertir els sentiments legítims d’uns pocs dels seus seguidors, per transformar-los en odi.

Tanmateix, i malgrat la virulència amb què s’expressa aquesta desesperació, tinc el convenciment que l’estratègia de Ciutadans fracassarà i s’enfonsaran en la irrellevància. Ara bé, el fet que hagi pogut manifestar-se amb tanta força electoral ens porta a consideracions molt més significatives que la de la batalla unilateral que han emprès contra els llaços grocs. Em refereixo a la gran qüestió que plantejava l’article “Qui vol assassinar el catalanisme?” de David Miró, subdirector de l’ARA, del passat 17 d’agost. En resum: des de 1980 el catalanisme podria no haver estat altra cosa que un espai de “conllevancia” política entre la comunitat nacional catalana i la comunitat nacional espanyola –la segona tutelada pel PSC–, fet que “permetia projectar la ficció de l’'un sol poble'”, quan el que hi havia eren dues realitats superposades que no col·lidien”.

La qüestió és tan rellevant que caldrà tornar-hi. Si la tesi fos certa, significaria que l’independentisme hauria desvelat la ficció, i que Ciutadans hauria recollit el vot dels catalans nacionalment espanyols, que ara se sentirien traïts. També voldria dir, però, que el PSC no hauria fet altra cosa que, a canvi del vot, tancar-los a la seva cleda fomentant la nostàlgia regionalista en lloc de facilitar un progressiu sentiment de pertinença al país. I també explicaria per què alguns partits volen presentar la independència com un conflicte identitari entre nacionalistes, i no com l’aspiració social i política cívica que és.

En tot cas, el conflicte no es resoldrà si la interlocució s’ha de fer amb els qui practiquen polítiques que volen corrompre la societat catalana.

Més continguts de