LA BORSA O LA VIDA

'Goodbye', Europa / Vagar per l’espai

Els britànics se’n van, però la llengua es queda

L'eurodiputat García-Margallo es queda adormit en un ple del Parlament Europeu / PARLAMENT EUROPEU

'Goodbye', Europa

Fa molts anys, quan Barcelona es preparava per als Jocs Olímpics i Iugoslàvia es començava a desintegrar amb una guerra cruel, vaig treballar al Parlament Europeu. El 1991, la Unió Europea era un club de 12 països on els últims d’entrar havien estat Espanya i Portugal. Els alemanys treballaven, els italians gesticulaven, els francesos es pensaven que ho dominaven tot però, en el fons, eren els anglesos els que remenaven les cireres. La resta eren l’amanida del bistec. Com que a la pila del greix qui no hi entra no creix, tothom va picar a la porta de la Unió i s’ha arribat fins als 28 estats membres. Han estat anys de germanor, de creixement econòmic i de teixir solidaritats necessàries. A ningú no li ha anat malament. I, de cop i volta, el 2020, el Brexit és el punt d’inflexió. Els britànics –en una altra gran lliçó de democràcia– han votat sortir, han negociat amb més suor que sang i llàgrimes, i ja són fora. El Parlament Europeu ha aprovat la seva sortida definitiva amb 621 vots a favor i 49 en contra. Un dia històric. Aquesta vegada sí, l’adjectiu té tot el sentit. L’Eurocambra es queda sense els seus 73 diputats, els canten les absoltes amb L’hora dels adeus i 67 milions de britànics experimentaran, a partir de demà, com es viu fora de la Unió Europea en el segle XXI. I aleshores arriba la gran paradoxa. Els britànics se’n van, però la llengua es queda. L’anglès continuarà sent una de les tres llengües de treball de la Unió Europea, juntament amb el francès i l’alemany. Lògicament, per Irlanda i per Malta, la llengua anglesa continuarà sent un idioma oficial de la Unió, però s’ha començat a debatre sobre el domini absolut de l’anglès en les institucions europees. No només és la llengua en què s’entenen els funcionaris i els polítics d’arreu, sinó que és l’eina més útil de la interrelació global. No hi ha marxa enrere. Han conquerit els territoris amb la llengua. Dins o fora, sempre els quedarà Shakespeare.

Vagar per l’espai

Molt temps abans que José Manuel García-Margallo ronqués als plens d’Estrasburg com a eurodiputat – la siesta forma part de la marca Espanya–, ens va avisar què li passaria a Catalunya si hi havia una DUI. L’aleshores ministre d’Afers Exteriors ens va condemnar “a vagar per l’espai sense reconeixement i quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles”. Aquest només va ser un dels riscos dels quals ens va advertir García-Margallo, el llunyà 2014, quan aquí es parlava del dret a decidir. El discurs de la por continuava dient que faria retrocedir Catalunya fins a límits que no podíem imaginar. La por, com a estratègia política, és una arma de difusió massiva. També ho ha estat al Regne Unit, abans i després del referèndum del Brexit que es va celebrar el juny de 2016. L’acord de sortir de la Unió Europea després de 47 anys es va aprovar amb un 72% de participació, amb 17 milions de vots a favor de marxar i 16 milions de britànics que volien quedar-se. Aquest ajustat 51,9% a 48,1% és una altra lliçó de democràcia. Pel camí, això sí, a David Cameron i Theresa May els ha costat el càrrec i, gairebé com una prova més de l’humor britànic, han deixat al timó un Boris Johnson que sembla que totes li ponen. Ell –nascut a Nova York– sap que, a partir d’avui, el Regne Unit perdrà influència a Europa però, en canvi, en guanyarà als Estats Units, que tornarà a ser el seu aliat predilecte, i amb qui sempre s’han sentit còmodes. Ha passat tant temps des de la consulta que tothom ha pogut pair que se n’anaven i els britànics s’han preparat per al futur. La incredulitat i els dubtes han quedat enrere i, superades les incerteses, han pogut cisellar les qüestions concretes. Tenir moneda pròpia i no haver format part de l’euro ho ha fet tot més fàcil. La gran preocupació és, ara, saber com quedarà la cotització de la lliura esterlina. Si la reina riu, el Brexit és viu. Si la reina plora, la Gran Bretanya és fora.