Autonomia limitada i integració esquifida (1989)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSD’Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945 - Sant Cugat del Vallès, 2021) a 'Serra d’Or' (V-1989). Ara fa dos anys de la mort d’aquest economista amb lucidesa social, militant de causes pacifistes i solidàries. Aquest article és de setmanes abans de les primeres eleccions europees obertes a ciutadans de l’estat espanyol. Quatre anys després el Tractat de Maastricht revifava expectatives en la integració europea.
Malgrat la presència, tant en el discurs polític com en els mitjans de comunicació, d’afirmacions referents al “desenvolupament de l’estat de les autonomies” i a les “perspectives d’integració europea per a l’any 1992”, el cert és que ambdues realitats es troben encara a les beceroles. Els estats són, ara per ara, molt gelosos de la seva sobirania i no semblen disposats a cedir-la a realitats supra o infraestatals. Aquesta postura ha provocat greus dificultats en el procés de les comunitats europees i ha estat també motiu d’inestabilitats internes derivades de la falta de respecte a les nacions integrants de cada un d’ells. Una postura així no és però aliena a un deix d’hipocresia, atès que alhora que es limiten transferències de competències se cedeixen sense dificultat decisions econòmiques de la màxima envergadura a les companyies multinacionals i decisions militars a potències estrangeres. Com tan sovint succeeix, les versions real i oficial van per camins diferents. Aquestes reflexions són motivades per l’anàlisi dels pressupostos aprovats per a l’any 1989 i referits, en el cas espanyol, a l’estat central, a les autonomies, als ajuntaments, i a la participació en les comunitats europees. [...] Si considerem que més bé o més malament les xifres dels pressupostos són el reflex de l’estructura de distribució territorial del poder en un estat, haurem de coincidir que en el cas espanyol el centralisme és encara llargament dominant. Les autonomies, malgrat el seu notable creixement pressupostari els darrers anys, encara ocupen una posició ben secundària, i a això caldria afegir la seva dependència financera de les transferències del poder central. En darrer lloc el poder local, el que atén normalment les necessitats més directes de la població, té encara un paper massa pobre de cara a la societat desigual que tenim i de cara a la societat de serveis que s’apropa. L’examen de les xifres pressupostàries de les comunitats europees no ens dona tampoc resultats falaguers. Al marge de si és l’Europa dels dotze o la continental la que caldria construir, el que resulta evident és que difícilment es pot parlar d’un “supraestat” quan aquest només disposa d’un pressupost que representa l’1% del PIB comunitari (i encara en uns 2/3 dedicat a l’agricultura), i quan la majoria dels estats membres destinen al seu finançament entre el 30 i el 50% dels seus respectius PIB. Els estats neixen a l’edat moderna i s’associen a una etapa històrica determinada que sol correspondre al desenvolupament del capitalisme industrial. L’actual societat, descentralitzada pels sistemes informàtics i transnacionalitzada en els seus processos econòmics, necessita altres estructures polítiques, i potser les locals, les nacionals (o autonòmiques) i les continentals no siguin les més dolentes. Mentre els governs dels estats continuïn pensant que, en una qüestió com l’europea, la darrera paraula l’han de tenir ells, i continuïn mostrant-se gasius amb les possibilitats del Parlament d’Estrasburg, no ha de causar sorpresa que els ciutadans “s’oblidin” de la propera convocatòria electoral.
