El federalisme de Pi i Margall (1917)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSColumna d’Eugeni d’Ors ‘Xènius’ (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954) a 'La Veu de Catalunya' (2-V-1917). El federalisme de Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824-Madrid, 1901) va inspirar les repúbliques espanyoles. Enguany s’escau el 150è aniversari de la Primera República, el segon govern de la qual ell va presidir. Avui és el 92è aniversari de l’adveniment de la Segona República en què Pi i Margall era evocat com un predecessor mitificat. Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859-Barcelona, 1933) va proclamar aquell 14 d’abril del 1931 una fugaç “República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica”. Tres anys després, el 6 d’octubre del 1934, el president Lluís Companys (el Tarròs, 1882-Castell de Montjuïc, 1940) també es declararia federalista en proclamar l’efímer “Estat Català de la República Federal espanyola”.
Arribem tard a parlar de Pi i Margall. Ai, no arribaríem tard si aquí ens proposéssim d’estudiar-lo amb calma. ¿Qui hauria, en això, matinejat més? –Una altra pregunta: ¿Quantes Biblioteques, públiques o particulars de Barcelona, són posseïdores d’una col·lecció completa d’El Nuevo Régimen [setmanari polític fundat a Madrid el 1890 per Pi i Margall]?... I, no obstant, una part considerable del pensament margallià deu ésser –mig inèdita– allí dins; la part més important, aquella on es mostrava pròpiament un polític, no un teoritzador o un crític d’art, per exemple. En un país on l’estudiar seriosament no fos cosa tan nova –i encara tan poc acreditada– es tindria ja algun assaig fet amb consciència sobre les fonts de Pi i Margall. És clar, alguna cosa ja entre nosaltres s’ha dit... Hegel... Proudhon... l’esquadra hegeliana... Tot això resulta encara molt poc precís. Hi ha un problema concret l’elucidació del qual fora utilíssima. El problema següent: ¿A partir de quin moment de la seva vida és Pi i Margall “un federal”? Quan ve el punt que n’arriba a ser, ¿de qui o d’on pren la idea de la federació? ¿Aquesta idea neix en la seva ment de cop i volta, i ja madura com una Minerva tota armada, o fa son natural camí d’inicis, successives il·luminacions, dubtes, revisions, perfeccionaments, cristal·litzacions definitives? Aquest és el problema que caldria examinar i resoldre, amb una força endevinatòria, sens dubte, per part del crític, però, a la vegada, amb una escrupolosa documentació. Jo tinc sobre això la meva hipòtesi. He arribat a la sospita que el federalisme no era en Pi i Margall ni fruit d’una personal revelació interior, ni fill d’una influència hegeliana o prudonesca o d’una altra influència qualsevol. Sinó que venia de la veu de la raça, que parlà en ell; d’una veu que ja un temps havia insuflat fórmules definitives a l’orella beata de Ramon Llull; i que molt més abans, enllà d’enllà dels segles, ja havia estat escoltada com un oracle a la Grècia; a la Grècia “federal de tota la vida” també; a la Grècia amfictiònica [d’amfictionia: associació religiosa entre pobles o tribus veïns] i lúdica. ...Però això no és més que una hipòtesi prèvia.
